Recull de poemes de Trinitari Fabregat (1912-1994)
PRESENCIA
(A la meva mare, morta el 2 d’octubre 1951)
No els creguis, mare,
no els creguis,
ton fill estava al costat teu
quan vas morir.
No els creguis, mare,
no els creguis,
jo estava allí.
Tu no em veies
bé ho sé prou
però em senties
el teu bon Déu
t’havia tancat els ulls
i jo et parlava
i tu em parlaves
i jo et mirava
i tu em miraves
els ulls clucs.
No, no els creguis, mare,
no els creguis,
no creguis res de ningú.
Et vaig besar la mà
i tu em somreies
i m’acaronaves
amb el teu amor
i jo tot baixet
et deia: “Mare...”
No, no els creguis,
no els creguis, mare,
no creguis res de ningú.
Tothom em veia a l’exili,
però jo estava al costat teu
i la certitud del nostre idil•li
tu la tens, n’estic segur,
com la tinc jo
i com la té Déu.
Com és possible
que jo
ton fill
Trinitari
no estigués allí
al costat teu
mare
quan vas morir!
Deixa’ls dir, mare,
deixa’ls dir
no saben el que diuen
quan va morir mon pare
també ho van dir...
Lorient, 20 d’Octubre 1951
L’EINA
Ardits, catalans! estiguem de festa
Que ja les campanes reprenen el vol
i armat de coratge revé a la palestra
un poble tot nou.
Ardit, catalans! la llengua es moria,
el poble sotmés, humiliat, abaltit,
d’una llarga nit.
Què són, però,
uns quants anys de foscor
en la història?
Són molt i... no són res
si la flama es manté
per dessota l’escòria
i si el cor hi és!
Parlem català, i parlem-lo bé;
un poble no mor si no vol morir
i l’idioma és l’eina que ens convé
per a forjar el nostre destí.
Ens l’ensenyà la mare, amorosament;
qui el podrà renegar sense vilania?
Sapiguem defensar-lo vigorosament,
amb energia.
La llengua ens uneix, ens agermana,
aquell qui creu en Déu
i aquell qui no hi creu pas
per ennoblir la parla catalana
deuen donar-se el braç.
Amb el pic o el martell,
el bisturí o la ploma,
tot el que ens calgui fer
fem-ho amb el nostre idioma
com s’ha de fer.
Car un poble tossut, un poble que es mou,
un poble que sap conrear el llenguatge
a l’hora oportuna sap dir més clar: prou!
i esborrar l’ultratge.
Fresnes,25 de febrer 1961
EL CARRER DEL BON MATÍ
Casetes velles
d'una altra era
que han bressolat els somnis
dels nostres avis
el carrer de Bon Matí
dret com un pi
porta al nostre cor
una emoció sincera
i una pregària als llavis.
Símbol del Rocall,
dels vents de dalt al recer
els nostres vells
d'un aixaragall
van fer-ne un carrer
amb pedra i terra
en plena serra.
De cara al sol llevant,
al beset de l'aurora matinal
que la foscor de la nit trenca,
tot es va il•luminant:
la ratlla blanca del Marjal
l'espasa roja salinenca
la mar blava, infinita,
que sols el cel delimita.
Davant d'un tal horitzó
ple de vida
de color
que la Natura renova
cada dia
l'ànima s'impregna de dolçor
i de l'existència troba
l'harmonia.
Quin és el teu precedent?
La Moleta.
Qui escollí l'emplaçament?
Un poeta.
Príncep del Rocall!
Caldria un altre príncep
un Maragall
per extreure del teu pit
tota la poesia.
Accepta el meu atreviment
el meu dalit
com una ofrena,
són fills del sentiment
que ens encadena
al solc original,
no és gens forçat
ve natural
és el fil de la fidelitat
qui l'ha teixit,
i si la meva parquetat
no ha reeixit
a refer-te tal com et veig
acull la meva intenció
exempta de pretenció
com el sagrat xiuxiueig
d'una oració.
Fresnes, 15 de Març 1964
LA VELLETA- Rebeca De Juan Griñó
(En honor a les velletes d’Alcanar)
Asseguda a la vora del brancal
la velleta
la pilota de llana al davantal
fa “calceta”.
Les mans ja un poc tremoloses
que el curs del temps ha secat
prossegueixen, afanyoses,
el col loqui inacabat.
Res més en ella no es mou,
el seu llavi no es desclou:
llunyana,abstreta,
va fent “calceta”.
Sols quan el sol es desvia
quan sona l’Ave Maria
aleshores se la veu
fer el signe de la creu
i com presoner lliure
esbossar un somriure:
somriu a Déu!
Fresnes,18 de Març 1964
MORT DELS AMICS--Alba Pla Forcadell
Els amics cauen
com les fulles.
Ahir l’un
i avui l’altre
van desapareixent,
i així nosaltres ens trobem
desconsolats,
i aquell sentiment
que lligava amistats
es va fonent.
L’hora és a la tristesa.
Per què se’n van?
Sense dir res
ens van deixant
com per sorpresa,
i nosaltres continuem caminant
titubejant
entre llurs despulles.
Els amics cauen
ai!, com les fulles.
Fresnes, Abril 1964
A la memòria dels meus amics
Sancho SANCHO SANCHO
Angel GIMENO GIL
Miguel REVERTER SEGARRA
tots tres morts massa joves.
LES PLEGADORES D’OLIVES--Claudia Garcia
Mantó de llana amb serrell,
mocador de seda al cap
tapant galtes i clatell
sota el mentó ben nuat,
les plegadores d’olives,
silencioses, llestes, vives,
baixen dels carrers de dalt
per anar a guanyar el jornal.
L’amo es troba ja a la porta
amb el matxo aparellat.
El carro se les emporta
gemegós i trontollat
per aquells camins de nit
com un cuquet que tremola,
mentre el xiquet que va a escola
resta calentet al llit.
I la campana menuda
fa el toc de missa primera
a la ciutat quieta i muda
dient-li que Déu l’espera.
Fresnes, 11 de Desembre 1964
EL MONTSIÀ
Audaç heroi geològic
fill del plec iniciador
que sollevà tota Ibèria,
superb conjunt morfològic
que com bressol i bastió
de la comarca ets l’artèria.
Senyals del remot humà
que guardes en el teu si,
bosc ufanós on brotà
l’alzina, el teix i el pi
són la mostra provadora
del teu immens atractiu:
l’àguila dominadora
als teus cingles feia el niu.
La Julia Augusta Dertusa
als teus peus s’aixoplugà:
Tarik hi afinà sa musa,
Berenguer t’alliberà.
Senglars, cèrvols i dianes
són la fauna dels teus lloms
voletejats per milanes
blavencs, grues i falcons.
El Príncep-Rei català,
d’Aragó cenyint corona,
hi ve sovint a caçar
amb sa cort que l’environa.
Per més endins no enutjar-te
prop del mar t’has aturat
I així poden contemplar-te
els estols del Principat.
Amb espatlles de gegant,
cabdill que res no amoïna
ets el vigia constant
de la invasió sarraïna.
Malgrat l’avern de les guerres
amb constància i fortitud
has guiat les nostres terres
pels senders de la virtut.
......
La noble gent que s’aplega
al recer del teu ombratge com la vela que es desplega
assumirà el teu missatge.
Des de Tortosa a Ulldecona
i des d’Amposta a Alcanar
els pobles que et fan rodona
deuen donar-se la mà.
Montsianenc, aixó és un títol
que ens ha d’agermanar
per a escriure el nou capítol
de la història de demà.
Quan el fardell et doblega,
trist, amb ganes de plorar
i sents que el pit ja gemega...
alça la vista al Montsià.
Fresnes, Cap d’Any del 1965
ISOLAMENT
Catalunya està isolada,
però isolada per qui?
Si no es vol veure eixalada,
si no es vol sentir morir,
qui podrà fer-li el retret
que en defensa del seu dret
prossegueixi el seu camí?
Del seu enterc és la culpa
si el que vol és existir?
I aquesta famosa culpa
no ve gens del seu veí?
Catalunya, silenciosa,
viu una vida interior
i aguanta ferma i calmosa
l’adversitat exterior.
Tu que has bastit un imperi
(per als altres)
i ens has llegat el misteri
(a nosaltres)
de la passió nacional,
no seràs pas decebuda
de la paciència que et cal
per suportar trista i muda
les xafades que et fan mal.
De constitució ferrenya
com els focs de Montserrat,
ens transmets la teva ensenya
de tenaç fidelitat.
Et diuen que ets egoïsta,
que la dèria dels teus fills
no és més que el guany material.
No veuen que ets altruista
i que els noms dels teus cabdills
van impregnats d’ideal.
Si en el curs de la història
ha brillat la teva glòria,
no és la primera vegada
que coneixes la foscor:
bé t’hi han prou habituada
amb Casp i la Successió.
I quan va arribar Aribau
vas tornar a veure el cel blau.
Diguem-ho clar i català,
per què hauríem de callar?
Quan la unitat espanyola
no voldrà dir castellana,
diriment, eixuta, sola,
absorbidora i llunyana,
reservant als seus germans
l’esclavatge i la misèria,
la pàtria dels catalans
podrà coexistir en Ibèria.
Mentrestant aneu fent coses
des de dalt,
aneu dictant i posant lloses,
aneu fent mal.
De vocació marinera,
coneixem la llarga espera;
familiars del temporal
escrutem el bon presagi,
i la barca fent naufragi
ens sabem aferrar al pal!
Fresnes, 19 d’abril 1965
LA BARCA VELLA
Fusta corcada
sobre la grava
vora la mar
la barca vella
immobilitzada
per massa vella
abandonada
fa somnis tendres.
Fa somnis tendres
de quan poncella
i amb vigoria
feia parella
i de nit sortia
la vela al vent.
Proa enlairada
que talla l’ona,
superba i bella
segura avança
vers l’horitzó.
Pols argentada
darrera d’ella
pols que abandona
pols de claror:
un riu d’escuma
color d’estel
en fina bruma
s’uneix al cel.
Xarxa adobada,
vasta garbella
viva el peix!
Pau resignada
en la barca vella,
somriure tendre
d’un somni tendre
el record reneix.
Són barques joves
les que ara surten
a provisió.
Ella les veu
la vela al vent
vers l’horitzó.
Ella les sent
ella les vetlla.
Fadrines de la mar
novell plançó
perfum d’ametlla
les barques noves
són filles d’elles.
I és així com totes
les barques joves
fadrines de la mar
en deixar el port
duen al cor
la barca vella.
Fresnes, Cap d’any del 1967
Dedicada als pescadors
de les Cases d’Alcanar.
JOSEP CARNER DE RETORN A CATALUNYA--Josep Cucala
Ans que fosses mort
ja et veies a la tomba
sense un bri d'esperança,
occit pel desconhort
en el teu racó d'ombra
sadoll d'anyorança.
Paties per ella,
de la immensa nit
que el destí allargava,
absenta l'estrella
que dins del teu pit
en esclat brillava.
Has fet bé de tornar,
ella t' esperava
pel seu despertar.
Mira al teu entorn:
molts d'amics hi són.
Però hi ha molt més:
hi ha la jovenesa
que es mou i que creix,
noble plançonada
colorida i bella
que en joia renaix.
Catalunya és ella!
El gra que has sembrat
està fent florida,
i dels camps de blat
les espigues d'or
seran la penyora
del teu reconfort.
Enmig dels dolors
de les grans debacles,
sols els grans amors
poden fer miracles.
I quan la teua mà
de vella i cansada
ja no podrà escriure,
Catalunya tota
embeinats ja els glavis
es sentirà honorada
de veure un somriure
descloure els teus llavis.
Fresnes, 3 de Maig 1970
(A la meva mare, morta el 2 d’octubre 1951)
No els creguis, mare,
no els creguis,
ton fill estava al costat teu
quan vas morir.
No els creguis, mare,
no els creguis,
jo estava allí.
Tu no em veies
bé ho sé prou
però em senties
el teu bon Déu
t’havia tancat els ulls
i jo et parlava
i tu em parlaves
i jo et mirava
i tu em miraves
els ulls clucs.
No, no els creguis, mare,
no els creguis,
no creguis res de ningú.
Et vaig besar la mà
i tu em somreies
i m’acaronaves
amb el teu amor
i jo tot baixet
et deia: “Mare...”
No, no els creguis,
no els creguis, mare,
no creguis res de ningú.
Tothom em veia a l’exili,
però jo estava al costat teu
i la certitud del nostre idil•li
tu la tens, n’estic segur,
com la tinc jo
i com la té Déu.
Com és possible
que jo
ton fill
Trinitari
no estigués allí
al costat teu
mare
quan vas morir!
Deixa’ls dir, mare,
deixa’ls dir
no saben el que diuen
quan va morir mon pare
també ho van dir...
Lorient, 20 d’Octubre 1951
L’EINA
Ardits, catalans! estiguem de festa
Que ja les campanes reprenen el vol
i armat de coratge revé a la palestra
un poble tot nou.
Ardit, catalans! la llengua es moria,
el poble sotmés, humiliat, abaltit,
d’una llarga nit.
Què són, però,
uns quants anys de foscor
en la història?
Són molt i... no són res
si la flama es manté
per dessota l’escòria
i si el cor hi és!
Parlem català, i parlem-lo bé;
un poble no mor si no vol morir
i l’idioma és l’eina que ens convé
per a forjar el nostre destí.
Ens l’ensenyà la mare, amorosament;
qui el podrà renegar sense vilania?
Sapiguem defensar-lo vigorosament,
amb energia.
La llengua ens uneix, ens agermana,
aquell qui creu en Déu
i aquell qui no hi creu pas
per ennoblir la parla catalana
deuen donar-se el braç.
Amb el pic o el martell,
el bisturí o la ploma,
tot el que ens calgui fer
fem-ho amb el nostre idioma
com s’ha de fer.
Car un poble tossut, un poble que es mou,
un poble que sap conrear el llenguatge
a l’hora oportuna sap dir més clar: prou!
i esborrar l’ultratge.
Fresnes,25 de febrer 1961
EL CARRER DEL BON MATÍ
Casetes velles
d'una altra era
que han bressolat els somnis
dels nostres avis
el carrer de Bon Matí
dret com un pi
porta al nostre cor
una emoció sincera
i una pregària als llavis.
Símbol del Rocall,
dels vents de dalt al recer
els nostres vells
d'un aixaragall
van fer-ne un carrer
amb pedra i terra
en plena serra.
De cara al sol llevant,
al beset de l'aurora matinal
que la foscor de la nit trenca,
tot es va il•luminant:
la ratlla blanca del Marjal
l'espasa roja salinenca
la mar blava, infinita,
que sols el cel delimita.
Davant d'un tal horitzó
ple de vida
de color
que la Natura renova
cada dia
l'ànima s'impregna de dolçor
i de l'existència troba
l'harmonia.
Quin és el teu precedent?
La Moleta.
Qui escollí l'emplaçament?
Un poeta.
Príncep del Rocall!
Caldria un altre príncep
un Maragall
per extreure del teu pit
tota la poesia.
Accepta el meu atreviment
el meu dalit
com una ofrena,
són fills del sentiment
que ens encadena
al solc original,
no és gens forçat
ve natural
és el fil de la fidelitat
qui l'ha teixit,
i si la meva parquetat
no ha reeixit
a refer-te tal com et veig
acull la meva intenció
exempta de pretenció
com el sagrat xiuxiueig
d'una oració.
Fresnes, 15 de Març 1964
LA VELLETA- Rebeca De Juan Griñó
(En honor a les velletes d’Alcanar)
Asseguda a la vora del brancal
la velleta
la pilota de llana al davantal
fa “calceta”.
Les mans ja un poc tremoloses
que el curs del temps ha secat
prossegueixen, afanyoses,
el col loqui inacabat.
Res més en ella no es mou,
el seu llavi no es desclou:
llunyana,abstreta,
va fent “calceta”.
Sols quan el sol es desvia
quan sona l’Ave Maria
aleshores se la veu
fer el signe de la creu
i com presoner lliure
esbossar un somriure:
somriu a Déu!
Fresnes,18 de Març 1964
MORT DELS AMICS--Alba Pla Forcadell
Els amics cauen
com les fulles.
Ahir l’un
i avui l’altre
van desapareixent,
i així nosaltres ens trobem
desconsolats,
i aquell sentiment
que lligava amistats
es va fonent.
L’hora és a la tristesa.
Per què se’n van?
Sense dir res
ens van deixant
com per sorpresa,
i nosaltres continuem caminant
titubejant
entre llurs despulles.
Els amics cauen
ai!, com les fulles.
Fresnes, Abril 1964
A la memòria dels meus amics
Sancho SANCHO SANCHO
Angel GIMENO GIL
Miguel REVERTER SEGARRA
tots tres morts massa joves.
LES PLEGADORES D’OLIVES--Claudia Garcia
Mantó de llana amb serrell,
mocador de seda al cap
tapant galtes i clatell
sota el mentó ben nuat,
les plegadores d’olives,
silencioses, llestes, vives,
baixen dels carrers de dalt
per anar a guanyar el jornal.
L’amo es troba ja a la porta
amb el matxo aparellat.
El carro se les emporta
gemegós i trontollat
per aquells camins de nit
com un cuquet que tremola,
mentre el xiquet que va a escola
resta calentet al llit.
I la campana menuda
fa el toc de missa primera
a la ciutat quieta i muda
dient-li que Déu l’espera.
Fresnes, 11 de Desembre 1964
EL MONTSIÀ
Audaç heroi geològic
fill del plec iniciador
que sollevà tota Ibèria,
superb conjunt morfològic
que com bressol i bastió
de la comarca ets l’artèria.
Senyals del remot humà
que guardes en el teu si,
bosc ufanós on brotà
l’alzina, el teix i el pi
són la mostra provadora
del teu immens atractiu:
l’àguila dominadora
als teus cingles feia el niu.
La Julia Augusta Dertusa
als teus peus s’aixoplugà:
Tarik hi afinà sa musa,
Berenguer t’alliberà.
Senglars, cèrvols i dianes
són la fauna dels teus lloms
voletejats per milanes
blavencs, grues i falcons.
El Príncep-Rei català,
d’Aragó cenyint corona,
hi ve sovint a caçar
amb sa cort que l’environa.
Per més endins no enutjar-te
prop del mar t’has aturat
I així poden contemplar-te
els estols del Principat.
Amb espatlles de gegant,
cabdill que res no amoïna
ets el vigia constant
de la invasió sarraïna.
Malgrat l’avern de les guerres
amb constància i fortitud
has guiat les nostres terres
pels senders de la virtut.
......
La noble gent que s’aplega
al recer del teu ombratge com la vela que es desplega
assumirà el teu missatge.
Des de Tortosa a Ulldecona
i des d’Amposta a Alcanar
els pobles que et fan rodona
deuen donar-se la mà.
Montsianenc, aixó és un títol
que ens ha d’agermanar
per a escriure el nou capítol
de la història de demà.
Quan el fardell et doblega,
trist, amb ganes de plorar
i sents que el pit ja gemega...
alça la vista al Montsià.
Fresnes, Cap d’Any del 1965
ISOLAMENT
Catalunya està isolada,
però isolada per qui?
Si no es vol veure eixalada,
si no es vol sentir morir,
qui podrà fer-li el retret
que en defensa del seu dret
prossegueixi el seu camí?
Del seu enterc és la culpa
si el que vol és existir?
I aquesta famosa culpa
no ve gens del seu veí?
Catalunya, silenciosa,
viu una vida interior
i aguanta ferma i calmosa
l’adversitat exterior.
Tu que has bastit un imperi
(per als altres)
i ens has llegat el misteri
(a nosaltres)
de la passió nacional,
no seràs pas decebuda
de la paciència que et cal
per suportar trista i muda
les xafades que et fan mal.
De constitució ferrenya
com els focs de Montserrat,
ens transmets la teva ensenya
de tenaç fidelitat.
Et diuen que ets egoïsta,
que la dèria dels teus fills
no és més que el guany material.
No veuen que ets altruista
i que els noms dels teus cabdills
van impregnats d’ideal.
Si en el curs de la història
ha brillat la teva glòria,
no és la primera vegada
que coneixes la foscor:
bé t’hi han prou habituada
amb Casp i la Successió.
I quan va arribar Aribau
vas tornar a veure el cel blau.
Diguem-ho clar i català,
per què hauríem de callar?
Quan la unitat espanyola
no voldrà dir castellana,
diriment, eixuta, sola,
absorbidora i llunyana,
reservant als seus germans
l’esclavatge i la misèria,
la pàtria dels catalans
podrà coexistir en Ibèria.
Mentrestant aneu fent coses
des de dalt,
aneu dictant i posant lloses,
aneu fent mal.
De vocació marinera,
coneixem la llarga espera;
familiars del temporal
escrutem el bon presagi,
i la barca fent naufragi
ens sabem aferrar al pal!
Fresnes, 19 d’abril 1965
LA BARCA VELLA
Fusta corcada
sobre la grava
vora la mar
la barca vella
immobilitzada
per massa vella
abandonada
fa somnis tendres.
Fa somnis tendres
de quan poncella
i amb vigoria
feia parella
i de nit sortia
la vela al vent.
Proa enlairada
que talla l’ona,
superba i bella
segura avança
vers l’horitzó.
Pols argentada
darrera d’ella
pols que abandona
pols de claror:
un riu d’escuma
color d’estel
en fina bruma
s’uneix al cel.
Xarxa adobada,
vasta garbella
viva el peix!
Pau resignada
en la barca vella,
somriure tendre
d’un somni tendre
el record reneix.
Són barques joves
les que ara surten
a provisió.
Ella les veu
la vela al vent
vers l’horitzó.
Ella les sent
ella les vetlla.
Fadrines de la mar
novell plançó
perfum d’ametlla
les barques noves
són filles d’elles.
I és així com totes
les barques joves
fadrines de la mar
en deixar el port
duen al cor
la barca vella.
Fresnes, Cap d’any del 1967
Dedicada als pescadors
de les Cases d’Alcanar.
JOSEP CARNER DE RETORN A CATALUNYA--Josep Cucala
Ans que fosses mort
ja et veies a la tomba
sense un bri d'esperança,
occit pel desconhort
en el teu racó d'ombra
sadoll d'anyorança.
Paties per ella,
de la immensa nit
que el destí allargava,
absenta l'estrella
que dins del teu pit
en esclat brillava.
Has fet bé de tornar,
ella t' esperava
pel seu despertar.
Mira al teu entorn:
molts d'amics hi són.
Però hi ha molt més:
hi ha la jovenesa
que es mou i que creix,
noble plançonada
colorida i bella
que en joia renaix.
Catalunya és ella!
El gra que has sembrat
està fent florida,
i dels camps de blat
les espigues d'or
seran la penyora
del teu reconfort.
Enmig dels dolors
de les grans debacles,
sols els grans amors
poden fer miracles.
I quan la teua mà
de vella i cansada
ja no podrà escriure,
Catalunya tota
embeinats ja els glavis
es sentirà honorada
de veure un somriure
descloure els teus llavis.
Fresnes, 3 de Maig 1970
Comentaris