La primera carta, de Santiago Rusiñol
SANTIAGO RUSIÑOL LA PRIMERA CARTA ROSINA, dèsset anys. L'escena en un salonet arreglat amb bon gust. (La Rosina està llegint una carta assentada al costat d'una tauleta. Li sembla sentir soroll i s'amaga la carta dintre el pit. Se'n va a escoltar a la porta, i, veient que no hi ha ningú, se'n torna a la taula i diu:) Quin espant! Em pensava que hi havia la mare. Des que porto aquesta carta a sobre, no sossego. Però no: encara trigarà a vindre, la mare. (Trau la carta. Pausa.) La torno a llegir? Una vegada i prou... per avui. No sé què em passa amb aquesta carta: sé que la sé de memòria, i he de tornar a llegir-la. (Mirant la carta.) ¿Què fa que aquestes ratlles de tinta em pertorben com em pertorben? Diuen que la tinta és negra. I què ha de ser! La que escriuen los hòmens vells, potser sí; però aquesta és de color de rosa. Almenys jo la veig d'este color, i vaig llegir una vegada que els colors no són en les coses, sinó en els ulls que les miren. (Fent un petó a...