La primera carta, de Santiago Rusiñol
SANTIAGO RUSIÑOL
LA PRIMERA CARTA
ROSINA, dèsset anys.
L'escena en un salonet arreglat amb bon gust.
(La Rosina està llegint una carta assentada al costat d'una tauleta. Li sembla sentir soroll i s'amaga la carta dintre el pit. Se'n va a escoltar a la porta, i, veient que no hi ha ningú, se'n torna a la taula i diu:)
Quin espant! Em pensava que hi havia la mare. Des que porto aquesta carta a sobre, no sossego. Però no: encara trigarà a vindre, la mare. (Trau la carta. Pausa.) La torno a llegir? Una vegada i prou... per avui. No sé què em passa amb aquesta carta: sé que la sé de memòria, i he de tornar a llegir-la. (Mirant la carta.) ¿Què fa que aquestes ratlles de tinta em pertorben com em pertorben? Diuen que la tinta és negra. I què ha de ser! La que escriuen los hòmens vells, potser sí; però aquesta és de color de rosa. Almenys jo la veig d'este color, i vaig llegir una vegada que els colors no són en les coses, sinó en els ulls que les miren. (Fent un petó a la carta.) No va per tu carta, aquest beset: va... ja ho saps tu per qui va: per ell, per ell que l'ha escrita! Quina vergonya! ¿Què diria, si veiés besar-la? Se'n riuria? S'enfadaria? No ho sé; però em sembla que ho endevino. Em voldria fer un bes a mi, i jo m'enfadaria, i el renyaria, i quan m'hauria ben enfadat, ja no hi hauria remei: acabaria per fer-me'l, i jo... (baixant els ulls) l'hi tomaria als ulls. Ja ho sé que seria mal fet; però, quina culpa hi tinc, pobre de mi, si els té tan bonics, els ulls! Són negres, negres, que mai n'havia vist de tan negres. Quan mira li fan ombra les pestanyes, i li surt una claror de les nines que... vaja... no es poden mirar. És guapo, és alt, és distingit. Camina com un rei, enraona com un poeta. Quan esta sèrio, és talment un sant, i quan riu... és inaguantable. Només té un desavantatge: que totes se n'enamoren. Se n'enamoren, però és per a mi, i serà sempre per a mi, perquè me ho va jurar molt sèrio. Ja me ho han assegurat que tots juren lo mateix, i que després en perden la memòria; però ¿que no podria ser que n'hi hagués un que fos diferent dels altres/atres? I, si n'hi ha d'haver un de diferent ¿que no podria ser ell? És clar que ho serà! N'estic segura. La mare sempre diu que no; però, que sap la mare, dels hòmens! No el volen, perquè no es prou ric, pobret! Però, que no treballa per a ser-ne? Que no és intel•ligent? Que no és guapo? Que no és tot el que jo li trobo? És clar que ho és. (Com fent una raresa.) I jo el vull! El vull i serà meu: ho he jurat a mi mateixa, i jo quan juro, sempre complixo. I, quan juro de gust, encara més; perquè no hi ha res tan bonic com, després d'haver jurat, complir lo que a una li agrada. (Pausa.) Però, és veritat que m'estima? Ell diu que sí. I tant si ho diu! I me ho diu d'una manera tan bonica, que, si no fos veritat, ho semblaria. (Alçant-se.) La primera vegada que me ho va dir va ser al ball. Jo estava assentada en les amigues, i ell estava dret en los jóvens. Prou n'hi havia de guapos, de jóvens, però n'hi havia un, que és clar que era ell, que els deixava a tots a les fosques. Jo no gosava dir res, però pensava: que t'agradaria que et tragués a ballar aquest vals! I, ans que m'hagués contestat, vaig mirar cap allí on ell era, i, quina sort i quina angúnia! vaig trobar que també em mirava. Allavontes hauria volgut que no vingués; però ja no hi era a temps: ja el tenia allí fent-me un saludo. Jo ja ha volia que vingués, però havia vingut tan de pressa, que fins vaig quedar sufocada. «Senyoreta va dir-me amb una veu baixa, com si no em volgués pertorbar, encara que no he estat presentat, ¿voldria fer-me l'honor de ballar aquest ball en mi?» Lo cor va dir-me: «Ja ho crec que ho vull», però domés el vaig saludar i vaig seguir-lo. Vàrem ballar el vals sense dir res; perquè parlar del temps i del Liceu i de l'òpera i dels altres, no era dir res. No era això lo que volíem dir-mos. Jo, sense mirar-me'l an ell, ho sentia, ho endevinava que no em perdia de vista. Em passava una cosa estranya: semblava que les pestanyes dels seus ulls negres, que jo no mirava, m'anaven corrent la cara, i s'aturaven als meus.. ulls. Ara es declararà, pensava jo. Ho sento: es declararà i no sabràs que contestar-li; perquè dir-li sí és massa de pressa, i dir-li no no gosaria... I, ves, no es va declarar «Que ballarem un altre vals, Rosina?» va dir-me en els darrers compassos. Ja havia après el meu nom. «Els que vulga», vaig estar a punt de contestar-li; però sense dir res, li dono el programa; i mireu si va ser atrevit, que se'n va apuntar vuit, l'un darrera l'altre; i mireu si jo vaig ser curta, que els hi vaig deixar apuntar, i vaig quedar tan contenta que vaig donar una abraçada a una amiga que vaig trobar, i això que no la podia veure. Els vàrem ballar tots, i res: no es decidia a declarar-se. Tan valent que és amb els hòmens, i jo li feia temor! Ves quina llàstima! Li vaig fer temor aquell dia i uns quants més, però, més tard, Jesús! Més tard, quin canvi! S'ha tornat tan atrevit, que no fa res més que declarar-se! Es declara mirant-me, rient, sèrio, trist, de lluny, de prop, “menos” de paraula. El dia que no es pot declarar, l’endemà fins fa mala cara. Però avui me ho ha dit per carta, que m'estima. ¿I que no és ser atrevit dir-me-ho per carta? Si la carta fos curta, no, no ho seria, perquè entre el saludo del començar i la “despedida” del final, no dóna temps d'atrevir-se; però sent tan llarga com és, ja ho és una mica! Això sí: ja se n'excusa, pobret! (Llegint.) «Ja sé que són atrevides les paraules que li escric, i que no les hauria d'escriure... » Que sí, tonto ... «Però m'excusa el que no puc més: si no li digués que l'estimo, el meu cor correria a dir-l'hi, i aniria sense cor fins que vostè volgués tornar-me’l" I és clar que no l'hi tornaria! «Si vol, guarde'l, lo meu cor, que és ben seu, ja que me l'ha pres». Si l'hi he pres, quina culpa hi tinc? No va començar ell? Pos que es resigne (Llegint.) «Si no me'l vol tornar, viurà en vostè. Hi viurà a tothora, hi viurà sempre. Li apartarà les espines que puga trobar pel seu camí; li anirà collint les flors que vaja trobant per la ruta; viurà de la vida que li done i no viurà més que per a adorar-la.» Ah, pillastró, més que pillastró! Com ho saps que no he d'abusar-ne de lo que dius, i que per cada flor que tu em cullgues, jo te'n colliré una toia! En què ho has conegut que t'estimo? Si no te ho he dit mai, com ho endevines? ¿De què em servix dissimular, si la mare ho sap, si se ho pensa ell, si tothom ho sap millor que jo? Està vist que les dones no en podem guardar, de secrets! Fins fa ràbia! Lo que una calla, los ulls ho expliquen! (Llegint.) «Si per cas em dóna una esperança, serà el dia de més claror que haurà lluït a la meua vida. Si no és així, no em veurà mai més.» (Plorant.) No ho vull! Jo el vull veure! Jo no vull que es morgue! ¿Per qué té de morir, si és que m'estima? No li he fet pas cap mal perquè es morgue! (Llegint.) «Lo nostre niu seria un cel.» I ho serà! Sí senyor; ho serà! Ja em cuidaré jo de que ho siga. Tindrem un piset, no gaire gran al principi; un pis amb forces estors blancs, ben blancs i ben oberts a la llum, perquè la claror hi entre a tothora. Tindrem flors a tots els balcons, i, si els veïns es queixen, que es queixen: primer són los enamorats que els veïns. Tindrem dia de rebre, però no rebré, perquè domés estaré per ell; tindrem canari; tindrem de tot; i jo el tindré an ell i ell a mi. (Saltant de contenta.) I, sent tots dos, visca l'alegria! (Canviant de to.) I si tot no pogués ésser? Molt senzill: ens morirem tots dos: ell perquè ho ha promès per escrit, i jo perquè el seguiria an ell. Ben clar que ho diu a la carta (Llegint.) «Conteste'm que sí, o despedisque’s» I si això no és clar, és que no sé de lletra. (Pausa.) Què he de fer? No deixar-lo morir he de fer. Ja sé que és mal fet de contestar-li, no sent encara promesos; però jo no vull remordiments, jo no vull... (Amb malícia i innocència.) Lo que jo no vull, és que em moro de ganes d' escriure-li. Li escriuré; però això sí, li vull fer una carta ben bonica; una carta que no siga vulgar. Vull dir-li alguna cosa... ben nova. (Assentant-se i agarrant la ploma.) ¿Què li diré que no ho diguen les atres i que siga ben original? Domés se m'acut una cosa, però no sé si ho és, d'original. Per a mi sí que ho és; però, l'hi posaré? Si no en trobo cap més, posem-l'hi. (Escrivint.) «Estimat Casto: Jo l'estimo ... (Baixa el teló.) Jo l'estimo, i com l'estimo... l'estimo».
TELÓ
(Música d’Antònia Font: Perquè sou irracionals, perquè sou uns animals/ vos estim a tots per igual)
LA PRIMERA CARTA
ROSINA, dèsset anys.
L'escena en un salonet arreglat amb bon gust.
(La Rosina està llegint una carta assentada al costat d'una tauleta. Li sembla sentir soroll i s'amaga la carta dintre el pit. Se'n va a escoltar a la porta, i, veient que no hi ha ningú, se'n torna a la taula i diu:)
Quin espant! Em pensava que hi havia la mare. Des que porto aquesta carta a sobre, no sossego. Però no: encara trigarà a vindre, la mare. (Trau la carta. Pausa.) La torno a llegir? Una vegada i prou... per avui. No sé què em passa amb aquesta carta: sé que la sé de memòria, i he de tornar a llegir-la. (Mirant la carta.) ¿Què fa que aquestes ratlles de tinta em pertorben com em pertorben? Diuen que la tinta és negra. I què ha de ser! La que escriuen los hòmens vells, potser sí; però aquesta és de color de rosa. Almenys jo la veig d'este color, i vaig llegir una vegada que els colors no són en les coses, sinó en els ulls que les miren. (Fent un petó a la carta.) No va per tu carta, aquest beset: va... ja ho saps tu per qui va: per ell, per ell que l'ha escrita! Quina vergonya! ¿Què diria, si veiés besar-la? Se'n riuria? S'enfadaria? No ho sé; però em sembla que ho endevino. Em voldria fer un bes a mi, i jo m'enfadaria, i el renyaria, i quan m'hauria ben enfadat, ja no hi hauria remei: acabaria per fer-me'l, i jo... (baixant els ulls) l'hi tomaria als ulls. Ja ho sé que seria mal fet; però, quina culpa hi tinc, pobre de mi, si els té tan bonics, els ulls! Són negres, negres, que mai n'havia vist de tan negres. Quan mira li fan ombra les pestanyes, i li surt una claror de les nines que... vaja... no es poden mirar. És guapo, és alt, és distingit. Camina com un rei, enraona com un poeta. Quan esta sèrio, és talment un sant, i quan riu... és inaguantable. Només té un desavantatge: que totes se n'enamoren. Se n'enamoren, però és per a mi, i serà sempre per a mi, perquè me ho va jurar molt sèrio. Ja me ho han assegurat que tots juren lo mateix, i que després en perden la memòria; però ¿que no podria ser que n'hi hagués un que fos diferent dels altres/atres? I, si n'hi ha d'haver un de diferent ¿que no podria ser ell? És clar que ho serà! N'estic segura. La mare sempre diu que no; però, que sap la mare, dels hòmens! No el volen, perquè no es prou ric, pobret! Però, que no treballa per a ser-ne? Que no és intel•ligent? Que no és guapo? Que no és tot el que jo li trobo? És clar que ho és. (Com fent una raresa.) I jo el vull! El vull i serà meu: ho he jurat a mi mateixa, i jo quan juro, sempre complixo. I, quan juro de gust, encara més; perquè no hi ha res tan bonic com, després d'haver jurat, complir lo que a una li agrada. (Pausa.) Però, és veritat que m'estima? Ell diu que sí. I tant si ho diu! I me ho diu d'una manera tan bonica, que, si no fos veritat, ho semblaria. (Alçant-se.) La primera vegada que me ho va dir va ser al ball. Jo estava assentada en les amigues, i ell estava dret en los jóvens. Prou n'hi havia de guapos, de jóvens, però n'hi havia un, que és clar que era ell, que els deixava a tots a les fosques. Jo no gosava dir res, però pensava: que t'agradaria que et tragués a ballar aquest vals! I, ans que m'hagués contestat, vaig mirar cap allí on ell era, i, quina sort i quina angúnia! vaig trobar que també em mirava. Allavontes hauria volgut que no vingués; però ja no hi era a temps: ja el tenia allí fent-me un saludo. Jo ja ha volia que vingués, però havia vingut tan de pressa, que fins vaig quedar sufocada. «Senyoreta va dir-me amb una veu baixa, com si no em volgués pertorbar, encara que no he estat presentat, ¿voldria fer-me l'honor de ballar aquest ball en mi?» Lo cor va dir-me: «Ja ho crec que ho vull», però domés el vaig saludar i vaig seguir-lo. Vàrem ballar el vals sense dir res; perquè parlar del temps i del Liceu i de l'òpera i dels altres, no era dir res. No era això lo que volíem dir-mos. Jo, sense mirar-me'l an ell, ho sentia, ho endevinava que no em perdia de vista. Em passava una cosa estranya: semblava que les pestanyes dels seus ulls negres, que jo no mirava, m'anaven corrent la cara, i s'aturaven als meus.. ulls. Ara es declararà, pensava jo. Ho sento: es declararà i no sabràs que contestar-li; perquè dir-li sí és massa de pressa, i dir-li no no gosaria... I, ves, no es va declarar «Que ballarem un altre vals, Rosina?» va dir-me en els darrers compassos. Ja havia après el meu nom. «Els que vulga», vaig estar a punt de contestar-li; però sense dir res, li dono el programa; i mireu si va ser atrevit, que se'n va apuntar vuit, l'un darrera l'altre; i mireu si jo vaig ser curta, que els hi vaig deixar apuntar, i vaig quedar tan contenta que vaig donar una abraçada a una amiga que vaig trobar, i això que no la podia veure. Els vàrem ballar tots, i res: no es decidia a declarar-se. Tan valent que és amb els hòmens, i jo li feia temor! Ves quina llàstima! Li vaig fer temor aquell dia i uns quants més, però, més tard, Jesús! Més tard, quin canvi! S'ha tornat tan atrevit, que no fa res més que declarar-se! Es declara mirant-me, rient, sèrio, trist, de lluny, de prop, “menos” de paraula. El dia que no es pot declarar, l’endemà fins fa mala cara. Però avui me ho ha dit per carta, que m'estima. ¿I que no és ser atrevit dir-me-ho per carta? Si la carta fos curta, no, no ho seria, perquè entre el saludo del començar i la “despedida” del final, no dóna temps d'atrevir-se; però sent tan llarga com és, ja ho és una mica! Això sí: ja se n'excusa, pobret! (Llegint.) «Ja sé que són atrevides les paraules que li escric, i que no les hauria d'escriure... » Que sí, tonto ... «Però m'excusa el que no puc més: si no li digués que l'estimo, el meu cor correria a dir-l'hi, i aniria sense cor fins que vostè volgués tornar-me’l" I és clar que no l'hi tornaria! «Si vol, guarde'l, lo meu cor, que és ben seu, ja que me l'ha pres». Si l'hi he pres, quina culpa hi tinc? No va començar ell? Pos que es resigne (Llegint.) «Si no me'l vol tornar, viurà en vostè. Hi viurà a tothora, hi viurà sempre. Li apartarà les espines que puga trobar pel seu camí; li anirà collint les flors que vaja trobant per la ruta; viurà de la vida que li done i no viurà més que per a adorar-la.» Ah, pillastró, més que pillastró! Com ho saps que no he d'abusar-ne de lo que dius, i que per cada flor que tu em cullgues, jo te'n colliré una toia! En què ho has conegut que t'estimo? Si no te ho he dit mai, com ho endevines? ¿De què em servix dissimular, si la mare ho sap, si se ho pensa ell, si tothom ho sap millor que jo? Està vist que les dones no en podem guardar, de secrets! Fins fa ràbia! Lo que una calla, los ulls ho expliquen! (Llegint.) «Si per cas em dóna una esperança, serà el dia de més claror que haurà lluït a la meua vida. Si no és així, no em veurà mai més.» (Plorant.) No ho vull! Jo el vull veure! Jo no vull que es morgue! ¿Per qué té de morir, si és que m'estima? No li he fet pas cap mal perquè es morgue! (Llegint.) «Lo nostre niu seria un cel.» I ho serà! Sí senyor; ho serà! Ja em cuidaré jo de que ho siga. Tindrem un piset, no gaire gran al principi; un pis amb forces estors blancs, ben blancs i ben oberts a la llum, perquè la claror hi entre a tothora. Tindrem flors a tots els balcons, i, si els veïns es queixen, que es queixen: primer són los enamorats que els veïns. Tindrem dia de rebre, però no rebré, perquè domés estaré per ell; tindrem canari; tindrem de tot; i jo el tindré an ell i ell a mi. (Saltant de contenta.) I, sent tots dos, visca l'alegria! (Canviant de to.) I si tot no pogués ésser? Molt senzill: ens morirem tots dos: ell perquè ho ha promès per escrit, i jo perquè el seguiria an ell. Ben clar que ho diu a la carta (Llegint.) «Conteste'm que sí, o despedisque’s» I si això no és clar, és que no sé de lletra. (Pausa.) Què he de fer? No deixar-lo morir he de fer. Ja sé que és mal fet de contestar-li, no sent encara promesos; però jo no vull remordiments, jo no vull... (Amb malícia i innocència.) Lo que jo no vull, és que em moro de ganes d' escriure-li. Li escriuré; però això sí, li vull fer una carta ben bonica; una carta que no siga vulgar. Vull dir-li alguna cosa... ben nova. (Assentant-se i agarrant la ploma.) ¿Què li diré que no ho diguen les atres i que siga ben original? Domés se m'acut una cosa, però no sé si ho és, d'original. Per a mi sí que ho és; però, l'hi posaré? Si no en trobo cap més, posem-l'hi. (Escrivint.) «Estimat Casto: Jo l'estimo ... (Baixa el teló.) Jo l'estimo, i com l'estimo... l'estimo».
TELÓ
(Música d’Antònia Font: Perquè sou irracionals, perquè sou uns animals/ vos estim a tots per igual)
Comentaris