Programa i textos, actuació 12.5.2008
Home: Josep Maria Monfort Vidal
Dona: Emma Queralt
Pacient: Eva Sancho
Dentista: Gemma Reverter
No (Karl Valentin)
V: Iryna Bryksa
B: Esther Sancho Gonzàlez
Edmond
La dona: Rebeca De Juan Griñó
Edmond: Marta Carapuig
Conversa al parc
Xiquet: Josep Cucala Aguilera
Xiqueta: Alba Pla Forcadell
No es realitzaran:
Hedera Helix
Comprador: Alfons Montserrat Reverter
Venedora: Clàudia Garcia Reverter
LA VELLETA- Rebeca De Juan Griñó
(En honor a les velletes d’Alcanar)
Asseguda a la vora del brancal
la velleta
la pilota de llana al davantal
fa “calceta”.
Les mans ja un poc tremoloses
que el curs del temps ha secat
prossegueixen, afanyoses,
el col loqui inacabat.
Res més en ella no es mou,
el seu llavi no es desclou:
llunyana,abstreta,
va fent “calceta”.
Sols quan el sol es desvia
quan sona l’Ave Maria
aleshores se la veu
fer el signe de la creu
i com presoner lliure
esbossar un somriure:
somriu a Déu!
Fresnes,18 de Març 1964
MORT DELS AMICS--Alba Pla Forcadell
Els amics cauen
com les fulles.
Ahir l’un
i avui l’altre
van desapareixent,
i així nosaltres ens trobem
desconsolats,
i aquell sentiment
que lligava amistats
es va fonent.
L’hora és a la tristesa.
Per què se’n van?
Sense dir res
ens van deixant
com per sorpresa,
i nosaltres continuem caminant
titubejant
entre llurs despulles.
Els amics cauen
ai!, com les fulles.
Fresnes, Abril 1964
A la memòria dels meus amics
Sancho SANCHO SANCHO
Angel GIMENO GIL
Miguel REVERTER SEGARRA
tots tres morts massa joves.
Mantó de llana amb serrell,
mocador de seda al cap
tapant galtes i clatell
sota el mentó ben nuat,
les plegadores d’olives,
silencioses, llestes, vives,
baixen dels carrers de dalt
per anar a guanyar el jornal.
L’amo es troba ja a la porta
amb el matxo aparellat.
El carro se les emporta
gemegós i trontollat
per aquells camins de nit
com un cuquet que tremola,
mentre el xiquet que va a escola
resta calentet al llit.
I la campana menuda
fa el toc de missa primera
a la ciutat quieta i muda
dient-li que Déu l’espera.
Fresnes, 11 de Desembre 1964
IOGA PER A PRINCIPIANTS
ESCENARI:
Una habitació a la casa de la dona.
PERSONATGES:
Una dona que està estudiant ioga.
La veu d'una cassette.
I
DONA: Molt bé.
(Posa el magnetòfon sobre una taula i el comprova).
Engegar. Parar. Cap endavant. Parar. Rebobinar. Parar. Sí, això està bé. Ara...
(Introdueix una cinta al magnetòfon).
Ara. En marxa.
(Engega el magnetòfon)
VEU: "Ioga per a principiants". Lliçó primera, primera part, primera unitat, secció 1a, primer paràgraf:
U. Feu aquest exercici al terra. Assenteu-vos en terra.
(La dona segueix les instruccions)
Creueu les cames i mantingueu l'esquena recta. Ara, relaxeu-vos. Totes i cada una de les parts del vostre cos han d'estar relaxades.
(La dona es queda gitada)
Hmmm. Ara assenteu-vos una altra vegada. Mantingueu recta l'esquena i relaxeu-vos. Però heu de mantindre l'esquena recta.
(La dona ho fa).
II
Bé. Lliçó primera, primera part, primera unitat, primera secció, primer paràgraf: Dos. Ara toqueu el vostre genoll dret...
DONA: Això sembla fàcil.
(La dona toca el seu genoll dret).
VEU: ...amb el cap. Però mantenint l'esquena recta.
DONA: Oh! (Mentre ho intenta fer) Agh... oooh!
VEU: Bé. Ara posa la teua mà dreta sota el teu genoll esquerre, i doblega el teu peu dret.
DONA: Mà dreta... genoll esquerre... peu dret. Ja ho he fet.
VEU: Mantinga l'esquena recta.
DONA: Oh!
(Intenta fer-ho i cau una altra vegada)
Aaaargh!
VEU: Ara assente’s de nou i ha de relaxar-se. Bé. Lliçó primera, primera part, primera unitat, primera secció, primer paràgraf:
Tres. Pose la mà dreta sota el genoll dret, i doblegue el peu dret.
DONA: A veure. Mà dreta... genoll dret... peu dret. Sí, ja ho tinc.
VEU: Molt bé. Ara pose la mà esquerra sota el seu genoll esquerre, i doblegue el peu esquerre.
(La dona ho intenta fer).
DONA: No puc fer això.
VEU: Ara, s'ha de gitar. Pose la mà esquerra sota el genoll esquerre, i doblegue el peu esquerre.
(La dona ho intenta una altra vegada).
DONA: No ho puc fer.
(Es planta i va cap a la taula).
Ja està bé de ioga per avui.
III
VEU: No toque este botó!
DONA: Què?!
VEU: No toque aquest bot¢!
DONA: Que vol dir: "No toque este botó!"?
VEU: No el toque.
DONA: No em parle d'esta manera.
VEU: No toque este botó... per favor.
DONA: Això està millor.
VEU: Intentem-ho una altra vegada.
DONA: És massa difícil.
VEU: No, no és gens difícil. Prove-ho de nou.
DONA: Per què?
VEU: Perquè el ioga és bo per a vostè.
DONA: Bo per a vostè?
VEU: Sí. Tothom ho fa: els metges ho fan...
DONA: (Sense entusiasme) De debò?
VEU: ...els professors de l'Institut també...
DONA: (Sense interès) Sí?
VEU: ...i les actrius i les estrelles del cinema també el practiquen.
DONA: (Interessada) Segur? Molt b‚... d'acord.
(Torna a seure en terra de nou).
IV
Això... mà dreta sota el genoll dret... doblegar el peu dret.
Sí, ja ho tinc.
VEU: Bé. Ara pose la mà esquerra sota el genoll esquerre, i doblegue el peu esquerre.
DONA: Mà esquerra... genoll esquerre... peu esquerre. Ja està!
VEU: Molt bé. Aquesta és la posició U. Ara: Instruccions per a desfer la posició U. Des de la posició U no és massa difícil.
Però ha de seguir les instruccions amb molta (cura/atenció).
(El magnetòfon comença a alentir-se)
Primer... agarre... la seua... mà esquerra...
DONA: Oh, no! Les piles! Um... de pressa! Vinga!... Auxili!
Auxili!
Traducció de l'sketch núm. 3 del llibre:
Doug Case & Ken Wilson: OFF-STAGE!. Ed. Heinemann. London 1978.
Dona: 22 intervencions.
Veu: 19 "
EL DENTISTA
ESCENARI:
Sala d'espera d'un dentista.
PERSONATGES:
Dos pacients: un home i una dona.
Un "dentista".
L’autèntic dentista.
(L'home i la dona estan assentats a la sala d'espera. La dona està tranquil·la, però l'home està molt nerviós)
I
HOME: Escolte... és bo?
DONA: Què?
HOME: El dentista. És bo?
DONA: No ho sé.
HOME: No ho sap?
DONA: No. No he vingut mai a la seua consulta. És nou.
HOME: Nou!?
DONA: Sí. És el seu primer dia.
HOME: Oh... Aquesta és la meua primera visita, sap?
DONA: De debò?
HOME: És la primera vegada que vinc aquí.
DONA: Ja.
HOME: No ho entén? És la primera vegada que he estat al dentista a tota la meua vida!
DONA: Ja ho veig.
(L'home mira el seu rellotge)
HOME: És tard, no hi és?
DONA: És el seu primer dia.
HOME: Oh bé, potser no esperaré. Potser tornaré demà o despús demà.
(Escolten que el dentista està arribant)
DONA: Ja ve.
HOME: (Contrariat) Valga'm Déu!
(El "dentista" entra portant una gran bossa).
II
PACIENT: Bon dia, bon dia, bon dia! Perdonen he arribat tard. Qui és el primer?
DONA: Ell.
HOME: No, per favor, després de vostè!
DONA: No, no, les dones primer.
HOME: No, no, vostè hi era abans de mi.
DONA: Siguem educats. Les dones primer.
PACIENT: Bé, bé (Fregant-se les mans) Quin és el problema?
HOME: Tinc mal a una dent.
DONA: El mateix em passa a mi.
PACIENT: Bé, puc atendre'ls al mateix temps.
HOME: i DONA: Els dos al mateix temps?
PACIENT: Sí. Tinc dos trossets de cordill. Mireu!
DONA: Cordill? Per a traure una dent? Ha fet alguna vegada això?
PACIENT: No a gent, no. Però ho he provat aquest matí amb el gat.
DONA: I el gat va estar d'acord?
PACIENT: És clar! Es va aixecar, va córrer per tota l’habitació, va saltar per la finestra. I vivim al pis número tretze.
DONA: El pis número tretze?
PACIENT: No es preocupen, el gat no era supersticiós.
HOME: Però els dentistes no fan servir cordill per a traure les dents!
PACIENT: No? Què voleu, doncs?
HOME: Bé, per a començar, m'agradaria l’anestèsia.
PACIENT: Clar, li agradaria l’anestèsia, segur? Un momentet.
(Trau un martellot de la seua bossa).
Bé, aquí el tenim.
DONA: Què és això?
PACIENT: Un martell.
HOME: Això és l’anestèsia?
PACIENT: No n'estic pas segur. É la primera vegada que he de onar una anestèsia. Assente’s aquí.
(Colpeja l'home, deixant-lo fora de combat).
HOME: Ai! Ohhh!
PACIENT: Aha, funciona!
(Guarda el martell)
Ara, senyora, quin és el seu problema?
III
DONA: Tinc molt de mal.
PACIENT: On?
DONA: A la meua boca.
PACIENT: Sí, ja sé que és a la seua boca, però quina dent?
DONA: Esta.
PACIENT: Ah ja veig, un queixal.
DONA: Què vol fer?
PACIENT: Vaig a traure'l.
DONA: Com?
PACIENT: No ho sé.
DONA: Que no ho sap?
PACIENT: No. Esta és la primera vegada que he de traure un queixal. De fet, és la primera vegada que trauré una dent.
DONA: La primera vegada que traurà una dent!
PACIENT: Sí. És un dia molt important per a mi: la meua primera extracció. A veure, on és este martellet?
DONA: Escolte. No vull ni el martell ni el cordill. Vull que em traga la dent en un parell de...
PACIENT: D'estisoretes?
DONA: No.
PACIENT: Un parell de calcetins?
DONA: No.
PACIENT: Un parell de pantalons?
DONA: No.
PACIENT: Perdone. Un momentet.
(Mira dins de la seua bossa, i trau un parell de fòrceps ben gran)
Això.
DONA: Sí. Això crec que estarà bé.
PACIENT: D'acord doncs. Obriré la seua boqueta.
DONA: Però què passa en l’anestèsia?
PACIENT: És clar. Em passarà el martell, per favor.
DONA: No vull el martell! Vull una anestèsia adequada. Vull una injecció.
PACIENT: Una injecció?
DONA: Sí.
PACIENT: Un minutet.
(Busca dins de la bossa una altra vegada, i trau una xeringa ben llarga i impressionant).
És clar, això és per a les injeccions, no? Com funciona?
DONA: Bé, vostè és el dentista. No ho sap?
PACIENT: No. És la primera vegada que faig servir una d'aquestes.
Bé, faré una prova. Obrirà la boca, per favor.
DONA: Ep, no... No crec que vostè sàpiga realment... no, no,
Tornaré un altre dia. Jo...
(L'home es desperta)
IV
HOME: On estic? Ep, què està fent?
PACIENT: Estaré en vostè de seguida. Ara, només cal que estiga assentadeta, senyora...
HOME: No, pare això! Vostè està boig!
DONA: Estic d'acord. Està completament sonat, grillat del tot.
Sortim d’aquí de seguida.
HOME: Bona idea.
PACIENT: No em volen per a que els traga este queixal?
DONA: Per descomptat que no. (A l'home). Anem-se'n.
HOME: Sí, de pressa.
(L'home i la dona surten)
PACIENT: Bé, això ha funcionat.
(Posa les coses a la bossa, tot rient-se).
"Però els dentistes no fan servir cordill per a traure les dents!"... "Li agradaria una anestèsia?"
(El dentista autèntic arriba)
DENTISTA: Bon dia. Perdó he fet tard. És el meu primer dia de consulta. És la primera vegada que estic aquí. És vostè l’únic?
PACIENT: Sí, només estic jo.
DENTISTA: Molt bé. Això ja pot passar.
PACIENT: Fantàstic. Odio haver d'esperar.
Traducció de l'sketch núm. 6 del llibre:
Doug Case & Ken Wilson: OFF-STAGE!. Ed. Heinemann. London 1978.
Home: 22 intervencions.
Dona: 37 "
Pacient: 33 "
Dentista: 2 "
DAVID MAMET
EDMOND*
Escena DOS A casa.
EDMOND i la seua DONA estan asseguts al saló. Una pausa.
LA DONA: La noia ha trencat el llum (Pausa.) EDMOND: Quin llum?
LA DONA: L'antic.
EDMOND: El de la meua habitació? LA DONA: Sí. (Pausa.)
EDMOND: Ah.
LA DONA: El llum este va costar més de dos-cents vint dòlars. EDMOND (Pausa): Podem portar-lo a arreglar.
LA DONA: Mai no el portarem a arreglar, aquí està la cosa, em penso ... Em penso que ho ha fet per això.
EDMOND: Sí. Molt bé ... Me'n vaig.
(Pausa. S'aixeca i va per sortir de l'habitació.)
LA DONA: Quan tornes porta'm un paquet de tabac ... EDMOND: No tomaré.
LA DONA: Com?
EDMOND: No tornaré. (Pausa.) LA DONA: Què vols dir?
EDMOND: Que me'n vaig i no tornaré. (Pausa.) LA DONA: No tornaràs ... mai?
EDMOND: No.
LA DONA: Per què no? (Pausa.)
EDMOND: No vull viure aquesta mena de vida.
*Traducció de Sergi Belbel.
LA DONA: Què vol dir, això?
EDMOND: Que no puc viure aquesta vida.
LA DONA: «No pots viure aquesta vida» i per això em deixes. EDMOND: Sí.
LA DONA: Ah, Ah, Ah. I jo què?
Ja no m'estimes? EDMOND: No.
LA DONA: No.
EDMOND: No.
LA DONA: I això per què?
EDMOND: No ho sé.
LA DONA: I quan te'n vas adonar?
EDMOND: Fa temps.
LA DONA: Fa temps.
EDMOND: Sí.
LA DONA: Quant temps?
EDMOND: Anys.
LA DONA: Fa anys que saps que no m' estimes.
EDMOND: Sí. (Pausa.)
LA DONA: Vaja. (Pausa.) Així, per què has decidit anar-te'n ara?
EDMOND: Ja en tinc prou.
LA DONA: Sí. Però per què ara?
EDMOND (Pausa): Perquè no m'interesses espiritualment ni
sexualment.
LA DONA: I no ho sabies, això, des de feia temps?
EDMOND: Tu què en penses?
LA DONA: Que sí.
EDMOND: Sí, ho sabia.
LA DONA: I per què no te'n vas anar llavors?
Per què no te'n vas anar llavors, estúpid de merda!!! Dius que has estat tots aquests anys vivint aquí...?
(Pausa.) Eh? imbècil...
Jo ja en tinc prou.
Imbècil... saber que has estat criticant-me tot aquest temps...
EDMOND: ...No t'he criticat mai...
LA DONA: ...i vas i em dius que «te'n vas».
EDMOND: Sí.
LA DONA: Vés-te'n, pos...
EDMOND: Ja et trucaré.
LA DONA: Sobretot. I en parlem. Què hem de fer amb la casa'?
Partir-la per la meitat?
Vés-te'n. Fora d'aquí. Vés-te'n.
EDMOND: Et penses que faig broma.
LA DONA: No m'ho penso, no. Adéu. Gràcies. Adéu.
(Pausa.) Adéu. (Pausa.)
Fora. Fora d'aquí.
No tornes mai més.
M'has sentit?
(LA DONA surt i tanca la porta al seu darrere.)
| JOAN OLIVER |
| CONVERSA AL PARC |
| XIQUETA: Pos el papà no vol que li diguem papà, ni mamà a la mamà. EIs diem pare i mare. XIQUET: Són coses dels papàs. Tots los papàs tenen coses estranyes. XIQUETA: El xiquet de l'adroguer los diu papa i mama. Trobo que també és bonic. XIQUET: No m'agrada gens. Fa pobre. XIQUETA: Pos l'adroguer té un cotxe d'un color com de vi amb aigua i tot lluent i bastant llarg, i amb un escut petit de molts colors al davant. XIQUET: Quina marca? XIQUETA: És un cotxe. XIQUET: Les xiquetes no sabeu res; ni les marques, ni res. El papà té un 1400 i la mamà un 600. Un dia assegut a la falda del papa, vaig portar el volant un tros, potser com d'aquí allà al gronçador, veus? XIQUETA: Que poc! Jo quasi sempre sé la lliçó. El pare me la pregunta, quan ja l'he estudiada. XIQUET: Quan ja la saps! Mira quin mèrit! El papà no em pregunta mai res. XIQUETA: De què fa, el teu pare? XIQUET: T'he dit que no li digues pare, al papà. Fa de pagès. XIQUETA: Jo en conec un, de pagès. Un que ens porta el vi. Sap unes paraules més boniques! XIQUET: Natros bevem tri-taronjus. XIQUETA: Però, de què fa el teu papi (Se li escapa el riure.) XIQUET: Guanya. Sempre enraona en senyors castellans. Una vegada em va dir mozalbete. Saps què vol dir? XIQUETA: Jo no voldria pas que me ho diguessen. XIQUET: Quina gràcia! Perquè no ho ets! Les xiquetes no són res. XIQUETA: Les xiquetes són xiquetes, ves aquest! Jo vull llegir llibres, com la mare. El pare sempre està escrivint. |
| 36 |
| XIQUET: La mamà compra tres revistes cada setmana. Tres o quatre. Revistes de senyores, en castellà. XIQUETA: Com te diuen a tu? XIQUET: José Mari. XIQUETA: Ai, ecs! XIQUET: Té! (Li dóna un cop.) XIQUETA: Això no es fa! Ets dolent! Demà no jugaré en tu. XIQUET: Tant me fa. Tinc la bici (Fa com qui va amb bicicleta.) Zzzzz! XIQUETA: A mi m'agrada cantar. XIQUET: A casa tenim los discos de la Sarita Montiel. XIQUETA: Qui és? XIQUET: No saps res, noia! XIQUETA: (Cantant): «Com que ell és tan bon ha me en Pere Galleri...» |
| XIQUET: Cantes coses lletges! XIQUETA: Tu sí que ets lleig! XIQUET: Jo sóc un home, no com tu! XIQUETA: Jo faig excursions; sóc daina. XIQUET: Excursions a peu? Burra, més que burra! XIQUETA: Calla, Josep Marieta! (Fa una rialla.) XIQUET: Si m'ho tornes a dir, et trepitjaré molt fort! Torna-m'ho a dir i ha veuras! XIQUETA: Salvatge! XIQUET: Juguem a empaitar-nos? XIQUETA: Ca, Barret! XIQUET: Vaig veure una pel·lícula de pistoles (Fa com qui dispara.) Pa-pa-pam! T'he tocat! Cau a terra morta! XIQUETA: Els xiquets no maten les xiquetes. XIQUET: Pos què? XIQUETA: Segons com, els fan ... un beset. XIQUET: Això els grans. XIQUETA: Els xiquets i les xiquetes han d'estudiar. I jugar sense prendre mal. XIQUET: Les xiquetes de seguida ploren. XIQUETA: Tu també plores quan et peguen. XIQUET: A mi no em pega ningú. |
XIQUETA: Que faries si et peguessen?
XIQUET: Me n'aniria de casa, ves!
XIQUETA: Tens diners?
XIQUET: Cent trenta-quatre euros.
XIQUETA: Mosca! Déu n'hi do!
XIQUET: I tu quant tens?
XIQUETA: Res, això els pares. Vaig veure una nina en un paperet penjat a la faldilla que dia: sis-cents euros. Sembla que no puga ser, oi?
XIQUET: I te la van comprar?
XIQUETA: I ara! Però tinc un gosset de debò. És gris. Es diu Drap.
XIQUET: Els papàs diuen que els gossos mosseguen i ho embruten tot.
XIQUETA: El Drap només mossega el menjar que li donem i fa les seues faenes quan el traiem a passeig. El Drap i jo juguem. Jo jugo en ell i ell en mi. Les nines no juguen.
XIQUET: Estàs ben carregada de romanços, tu! Jo vaig al futbol en lo papà i la mamà, a tribuna. La mamà crida molt. Crida quan perden i crida quan guanyen.
XIQUETA: La mare no crida mai.
XIQUET: La mamà es baralla en lo papà. Una vegada el papà va trencar un gerro expressament. I la mamà xisclava i feia vore que s'esgarrapava la cara.
XIQUETA: (Afectada): Quina llàstima! És molt trist... No ho vulgues...
XIQUET: Què et passa ara, ximpleta! Què se te'n dóna a tu, que els meus papàs es barallen? Tots els papàs ho fan. Que no ho fan, els teus?
XIQUETA: No. Enraonen i a vegades riuen. I quan riuen, jo també ric. I la meua germaneta també; i el meu germanet també riu... una mica.
XIQUET: Quants anys té el teu germà?
XIQUETA: No en té cap, d'any.
Escena IV
Improvisació bosses de la compra
Aquesta escena té lloc davant del teló.
Surt un actor, el COMPRADOR, i s'adreça cap a un extrem del prosceni. Parla amb un interlocutor que es troba entre caixes, invisible per al públic.
COMPRADOR.- Per favor, necessito una planta... Però no puc perdre el meu temps. Necessito una planta que creixca en qüestió d'hores!
VEU.- (Surt un braç amb una petita planta.) Aquí en teniu una que creix en tants dies...
COMPRADOR.- Ui, no! La que desitjo ha de ser més ràpida.
VEU.- (Traient una altra planta.) Aquesta triga la meitat.
COMPRADOR.- Encara és massa!
VEU.- Tinc el que voleu, però la llei em priva de vendre aquesta mena de plantes sense que el client accepte la plena responsabilitat de la compra. Si esteu disposat a signar uns papers...
(El braç allarga uns papers, el COMPRADOR els signa [26] i el braç i la mà es retiren. Tornen a aparèixer amb una nova planta.)
COMPRADOR.- (Agafant la planta.) Això és el que vull! Quin nom té?
VEU.- És una varietat poc coneguda de l'Hedera Helix. Si viviu lluny, és millor que no us entretingueu pel camí...
(El COMPRADOR torna a travessar l'escena i surt pel lloc per on havia entrat. Al cap d'un moment, torna a sortir per l'altra banda del prosceni, i va fent passades, sempre en la mateixa direcció, però la planta que porta a les mans és cada vegada més grossa. A la tercera passada, la darrera que fa, ja va de genolls per terra, perquè la planta ha crescut tant que l'embolcalla i no el dixa caminar. Surt dificultosament pel mateix lloc de sempre, mentre es fa una fosca total.)
SANTIAGO RUSIÑOL
LA PRIMERA CARTA
ROSINA, dèsset anys.
L'escena en un salonet arreglat amb bon gust.
(La Rosina està llegint una carta assentada al costat d'una tauleta. Li sembla sentir soroll i s'amaga la carta dintre el pit. Se'n va a escoltar a la porta, i, veient que no hi ha ningú, se'n torna a la taula i diu:)
Quin espant! Em pensava que hi havia la mare. Des que porto aquesta carta a sobre, no sossego. Però no: encara trigarà a vindre, la mare. (Trau la carta. Pausa.) La torno a llegir? Una vegada i prou... per avui. No sé què em passa amb aquesta carta: sé que la sé de memòria, i he de tornar a llegir-la. (Mirant la carta.) ¿Què fa que aquestes ratlles de tinta em pertorben com em pertorben? Diuen que la tinta és negra. I què ha de ser! La que escriuen los hòmens vells, potser sí; però aquesta és de color de rosa. Almenys jo la veig d'este color, i vaig llegir una vegada que els colors no són en les coses, sinó en els ulls que les miren. (Fent un petó a la carta.) No va per tu carta, aquest beset: va... ja ho saps tu per qui va: per ell, per ell que l'ha escrita! Quina vergonya! ¿Què diria, si veiés besar-la? Se'n riuria? S'enfadaria? No ho sé; però em sembla que ho endevino. Em voldria fer un bes a mi, i jo m'enfadaria, i el renyaria, i quan m'hauria ben enfadat, ja no hi hauria remei: acabaria per fer-me'l, i jo... (baixant els ulls) l'hi tomaria als ulls. Ja ho sé que seria mal fet; però, quina culpa hi tinc, pobre de mi, si els té tan bonics, els ulls! Són negres, negres, que mai n'havia vist de tan negres. Quan mira li fan ombra les pestanyes, i li surt una claror de les nines que... vaja... no es poden mirar. És guapo, és alt, és distingit. Camina com un rei, enraona com un poeta. Quan esta sèrio, és talment un sant, i quan riu... és inaguantable. Només té un desavantatge: que totes se n'enamoren. Se n'enamoren, però és per a mi, i serà sempre per a mi, perquè me ho va jurar molt sèrio. Ja me ho han assegurat que tots juren lo mateix, i que després en perden la memòria; però ¿que no podria ser que n'hi hagués un que fos diferent dels altres/atres? I, si n'hi ha d'haver un de diferent ¿que no podria ser ell? És clar que ho serà! N'estic segura. La mare sempre diu que no; però, que sap la mare, dels hòmens! No el volen, perquè no es prou ric, pobret! Però, que no treballa per a ser-ne? Que no és intel•ligent? Que no és guapo? Que no és tot el que jo li trobo? És clar que ho és. (Com fent una raresa.) I jo el vull! El vull i serà meu: ho he jurat a mi mateixa, i jo quan juro, sempre complixo. I, quan juro de gust, encara més; perquè no hi ha res tan bonic com, després d'haver jurat, complir lo que a una li agrada. (Pausa.) Però, és veritat que m'estima? Ell diu que sí. I tant si ho diu! I me ho diu d'una manera tan bonica, que, si no fos veritat, ho semblaria. (Alçant-se.) La primera vegada que me ho va dir va ser al ball. Jo estava assentada en les amigues, i ell estava dret en los jóvens. Prou n'hi havia de guapos, de jóvens, però n'hi havia un, que és clar que era ell, que els deixava a tots a les fosques. Jo no gosava dir res, però pensava: que t'agradaria que et tragués a ballar aquest vals! I, ans que m'hagués contestat, vaig mirar cap allí on ell era, i, quina sort i quina angúnia! vaig trobar que també em mirava. Allavontes hauria volgut que no vingués; però ja no hi era a temps: ja el tenia allí fent-me un saludo. Jo ja ha volia que vingués, però havia vingut va dir-me amb-tan de pressa, que fins vaig quedar sufocada. «Senyoreta , encara que no he estat-una veu baixa, com si no em volgués pertorbar presentat, ¿voldria fer-me l'honor de ballar aquest ball en mi?» Lo cor va dir-me: «Ja ho crec que ho vull», però domés el vaig saludar i vaig seguir-lo. Vàrem ballar el vals sense dir res; perquè parlar del temps i del Liceu i de l'òpera i dels altres, no era dir res. No era això lo que volíem dir-mos. Jo, sense mirar-me'l an ell, ho sentia, ho endevinava que no em perdia de vista. Em passava una cosa estranya: semblava que les pestanyes dels seus ulls negres, que jo no mirava, m'anaven corrent la cara, i s'aturaven als meus.. ulls. Ara es declararà, pensava jo. Ho sento: es declararà i no sabràs que contestar-li; perquè dir-li sí és massa de pressa, i dir-li no no gosaria... I, ves, no es va declarar «Que ballarem un altre vals, Rosina?» va dir-me en els darrers compassos. Ja havia après el meu nom. «Els que vulga», vaig estar a punt de contestar-li; però sense dir res, li dono el programa; i mireu si va ser atrevit, que se'n va apuntar vuit, l'un darrera l'altre; i mireu si jo vaig ser curta, que els hi vaig deixar apuntar, i vaig quedar tan contenta que vaig donar una abraçada a una amiga que vaig trobar, i això que no la podia veure. Els vàrem ballar tots, i res: no es decidia a declarar-se. Tan valent que és amb els hòmens, i jo li feia temor! Ves quina llàstima! Li vaig fer temor aquell dia i uns quants més, però, més tard, Jesús! Més tard, quin canvi! S'ha tornat tan atrevit, que no fa res més que declarar-se! Es declara mirant-me, rient, sèrio, trist, de lluny, de prop, “menos” de paraula. El dia que no es pot declarar, l’endemà fins fa mala cara. Però avui me ho ha dit per carta, que m'estima. ¿I que no és ser atrevit dir-me-ho per carta? Si la carta fos curta, no, no ho seria, perquè entre el saludo del començar i la “despedida” del final, no dóna temps d'atrevir-se; però sent tan llarga com és, ja ho és una mica! Això sí: ja se n'excusa, pobret! (Llegint.) «Ja sé que són atrevides les paraules que li escric, i que no les hauria d'escriure... » Que sí, tonto ... «Però m'excusa el que no puc més: si no li digués que l'estimo, el meu cor correria a dir-l'hi, i aniria sense cor fins que vostè volgués tornar-me’l" I és clar que no l'hi tornaria! «Si vol, guarde'l, lo meu cor, que és ben seu, ja que me l'ha pres». Si l'hi he pres, quina culpa hi tinc? No va començar ell? Pos que es resigne (Llegint.) «Si no me'l vol tornar, viurà en vostè. Hi viurà a tothora, hi viurà sempre. Li apartarà les espines que puga trobar pel seu camí; li anirà collint les flors que vaja trobant per la ruta; viurà de la vida que li done i no viurà més que per a adorar-la.» Ah, pillastró, més que pillastró! Com ho saps que no he d'abusar-ne de lo que dius, i que per cada flor que tu em cullgues, jo te'n colliré una toia! En què ho has conegut que t'estimo? Si no te ho he dit mai, com ho endevines? ¿De què em servix dissimular, si la mare ho sap, si se ho pensa ell, si tothom ho sap millor que jo? Està vist que les dones no en podem guardar, de secrets! Fins fa ràbia! Lo que una calla, los ulls ho expliquen! (Llegint.) «Si per cas em dóna una esperança, serà el dia de més claror que haurà lluït a la meua vida. Si no és així, no em veurà mai més.» (Plorant.) No ho vull! Jo el vull veure! Jo no vull que es morgue! ¿Per qué té de morir, si és que m'estima? No li he fet pas cap mal perquè es morgue! (Llegint.) «Lo nostre niu seria un cel.» I ho serà! Sí senyor; ho serà! Ja em cuidaré jo de que ho siga. Tindrem un piset, no gaire gran al principi; un pis amb forces estors blancs, ben blancs i ben oberts a la llum, perquè la claror hi entre a tothora. Tindrem flors a tots els balcons, i, si els veïns es queixen, que es queixen: primer són los enamorats que els veïns. Tindrem dia de rebre, però no rebré, perquè domés estaré per ell; tindrem canari; tindrem de tot; i jo el tindré an ell i ell a mi. (Saltant de contenta.) I, sent tots dos, visca l'alegria! (Canviant de to.) I si tot no pogués ésser? Molt senzill: ens morirem tots dos: ell perquè ho ha promès per escrit, i jo perquè el seguiria an ell. Ben clar que ho diu a la carta (Llegint.) «Conteste'm que sí, o despedisque’s» I si això no és clar, és que no sé de lletra. (Pausa.) Què he de fer? No deixar-lo morir he de fer. Ja sé que és mal fet de contestar-li, no sent encara promesos; però jo no vull remordiments, jo no vull... (Amb malícia i innocència.) Lo que jo no vull, és que em moro de ganes d' escriure-li. Li escriuré; però això sí, li vull fer una carta ben bonica; una carta que no siga vulgar. Vull dir-li alguna cosa... ben nova. (Assentant-se i agarrant la ploma.) ¿Què li diré que no ho diguen les atres i que siga ben original? Domés se m'acut una cosa, però no sé si ho és, d'original. Per a mi sí que ho és; però, l'hi posaré? Si no en trobo cap més, posem-l'hi. (Escrivint.) «Estimat Casto: Jo l'estimo ... (Baixa el teló.) Jo l'estimo, i com l'estimo... l'estimo».
TELÓ
El despertar; Darío Fo
Espai escènic on hi ha: un llit de matrimoni, tauleta de nit amb despertador i llum, una calaixera, diversos pots (sobre la calaixera), una taula, una cuina de gas, una nevera, una màquina de rentar roba, una pica, etcètera. També hi ha un bressol amb un nen a dins (un ninot). Un home i una dona dormen estirats sobre el llit. Llum baixa. La dona somia com en un malson
(Es desperta sobresaltada: encara és enmig del malson)
( Somiant) Pasa, empaqueta i torna...Pasa, empaqueta i torna...No! Així no! Al revés! Al revés! (Es desperta exaltada) Quina hora és? (Mira el despertador) Les 7 ? (S'alça del llit i es posa les sabatilles i la bata molt de pressa) No ha sonat aquest fill de mala mare! Mareta meua que tard que és! (Corre fins al llit i pren el nen en braços) Va menut, afanya't! Que el dia ja comença! Desperta't! Desperta't ratolínet meu, va! T’has fet pipí? Collins, no hi arribarem mai! Mos hem d'afanyar, Si arribem a la guarderia més tard de les vuit la monja no ens dixarà entrar! (Obre l'aixeta) Aigua calenta... ja pots contar, aigua calenta, no n'hi ha... (Pren el nen en braços i se'n va cap a la pica) Ara ens rentarem la cara, si? Per aquí, per aquí.. molt bé! Mira que guapo que estàs! (Riu) Ah, ah, com riu el meu xiquet... t'agrada tat? Ara t'eixugo bé... (Agafa un pot de pólvores de talc) t'empolsego pertot... (S'adona de l'error i empal·lideix) Formatge ratllat! Qui ha posat lo formatge ratllat al puesto del talc? Mareta meua, quin descontrol! (Fa veure que recull el formatge del cul del ninot) Bé, el culet del meu xiquet ja està ben net i polit! (Vesteix el nen molt de pressa) De pressa, de pressa pixaner! Ja estàs preparat! Va, que jo també m’he de rentar! Quina hora és? Déu meu!, és tardíssim! Bé, ja em rentaré més tard, de totes maneres a mi no em mira ningú!... (Es passa la pinta molt de pressa) Ni em miren ni m'oloren. (Es vesteix ràpidament. Agafa el fill, l'embolica en una manta i camina cap a la porta) Afanyem-nos, de pressa, correm! Les 7 i vint.. ho hem aconseguit. Agafem la bossa de la mama... la jaqueta de la mama... (Es dirigeix cap a la porta. S'atura de cop) La clau? La clau? On he posat la clau? Cada matí lo drama de la clau! (Regira les butxaques, mira al seu voltant) Calma. No perdem la calma, intentem reconstruir tot lo que vaig fer ahir al vespre. A vore, vaig arribar a casa, el Mario no hi era. Vaig obrir jo la porta. Lo xiquet era al braç dret de la mama, la bossa de la compra i la clau al braç esquerre... La bossa la poso aquí. (Assenyala la taula) El xiquet lo dixo al bressol.. la clau continua a la mà...vaig cap a la bossa, trec la llet i la poso a la nevera... Vols vore com també vaig ficar la clau a la nevera? (Va fins a la nevera i l'obre) No, no està... però si ni tan sols està la llet... On és la llet? Ah, es clar! Al costat dels fogons..., per a les farinetes del xiquet... Segur que per tenir les mans lliures per poder obrir el cartró, vaig agafar la clau amb les dents... i mai no sabré per què vaig posar-me la clau entre les dents i no sobre la taula. Després vaig encendre el gas... Així, doncs: la llet per al xiquet és sobre els fogons, encenc el nen, vull dir, encenc la llet... encenc el gas! Poso la llet a bullir i vaig fins a l'armari i agafo la palangana per banyar el xiquet, amb la clau encara entre les dents..Així, doncs: la llet per al nen és sobre els fogons. D’acord. Després de desar la llet, vaig fins a l'armari i agafo la palangana per banyar-lo, amb la clau encara entre les dents... deixo la palangana aquí, vaig a buscar el xiquet... Deixo el xiquet a la palanga i vaig a beure un got d'aigua... (S'atura de cop, engull espantada) Què t'hi jugues que m'he engolit la clau? No, no puc haver-me-la engolit... On he deixat la clau? Calma, conservem la calma. Continuem...Agafo la palangana, l'omplo d'aigua calenta, agafo el bicarbonat per a banyar el xiquet (Agafa un pot)... i si hagués caigut aquí dins? (Mira atentament el contingut del pot) Sucre!? Qui ha posat sucre al pot de bicarbonat... (Mira un altre pot) i bicarbonat al sucre? Quants dies fa que el banyo amb sucre? Ara entenc perquè la monja de la guarderia m va dir: "He de tenir-lo sempre tancat, al xiquet, si el dixo a l'aire lliure les abelles, los borinots i les mosques no el dixen viure..." Que inútil... no, equivocat, tot equivocat. No me la vaig treure mai la clau de la butxaca... o sí?... Perquè vaig sentir el Mario que burxava al pany, perquè quan jo havia entrat havia obert la porta, després l'havia tancat, i per això ell no podia obrir... Vaig treure la clau del pany i ell va entrar... Vaig anar a buscar el xiquet per a donar-li el biberó. (Va fins al bressol) I si m’hagués caigut aquí?... Quina hora és... Déu meu que tard que és!... no arribaré, no arribaré... i si m’agafo el dia lliure? Bé, a vore, llavors Mario, que estava estirat al llit, se va aixecar. Tenim una petita discusió com tots els divendres quan arriba de la faena i...i la clau? Ja està! Segur... me la va prendre ell, de la butxaca de la jaqueta... i se la va posar a la seua butxaca... (Veu la jaqueta, regira les butxaques) és aquí, la meua i la seua! Quina hora és? Les 8 menys quart, encara podem aconseguir-ho... Au,bixo,que ho aconseguirem. (Agafa el nen en braços, va amunt i avall frenèticament) El xiquet de la mama, la jaqueta de la mama, la bossa de la mama (Està a punt de sortir, s’atura de cop) l’abonament del tramvia de la mama... (Deixa el nen damunt la taula) Espera, busquem... (Regira la bossa) Mira’l. (El desa distretament) Sis forats? Sis forats d’anada i sis forats de tornada! (Empal·lideix) Sis forats d’anada i sis forats de tornada?! Qui m’ha picat l’abonament d’esta manera? Sis forats... però quin dia és avui... (Mira el calendari penjat a la paret, no obre la boca... se la veu molt alterada, humiliada. ) Diumenge?! (Cridant) Diumenge!! És diumenge! Que estic loca o què? Volia anar a treballar també el diumenge! Estic loca! És diumenge. Ha ha! A Dormir! (Posa el nen al llit de matrimoni i es dirigeix cap a la part del davant de l’escenari) Vull dormir i somiar en un món en què cada dia és diumenge! Tota una vida de diumenges! És lo millor... Ha esclatat el diumenge etern! Els altres dies de la setmana ja no existeixen! ... Al dilluns l’han penjat, al dijous l’han afusellat, al divendres l’han tallat a trossos!... tots los dies són diumenge... Dormir fill meu! (Corre cap al llit, es fica sota les mantes) Dormir! I si torno a ensomiar en la faena m’escanyo a mi mateixa! Dormir! (Diu les darreres paraules al mateix temps que agafa el llençol i es tapa fins dalt del cap)
Comentaris