ESCENES DISPONIBLES CURS 2008-2009
SANTIAGO RUSIÑOL
LA PRIMERA CARTA
ROSINA, dèsset anys.
L'escena en un salonet arreglat amb bon gust.
(La Rosina està llegint una carta assentada al costat d'una tauleta. Li sembla sentir soroll i s'amaga la carta dintre el pit. Se'n va a escoltar a la porta, i, veient que no hi ha ningú, se'n torna a la taula i diu:)
Quin espant! Em pensava que hi havia la mare. Des que porto aquesta carta a sobre, no sossego. Però no: encara trigarà a vindre, la mare. (Trau la carta. Pausa.) La torno a llegir? Una vegada i prou... per avui. No sé què em passa amb aquesta carta: sé que la sé de memòria, i he de tornar a llegir-la. (Mirant la carta.) ¿Què fa que aquestes ratlles de tinta em pertorben com em pertorben? Diuen que la tinta és negra. I què ha de ser! La que escriuen los hòmens vells, potser sí; però aquesta és de color de rosa. Almenys jo la veig d'este color, i vaig llegir una vegada que els colors no són en les coses, sinó en els ulls que les miren. (Fent un petó a la carta.) No va per tu carta, aquest beset: va... ja ho saps tu per qui va: per ell, per ell que l'ha escrita! Quina vergonya! ¿Què diria, si veiés besar-la? Se'n riuria? S'enfadaria? No ho sé; però em sembla que ho endevino. Em voldria fer un bes a mi, i jo m'enfadaria, i el renyaria, i quan m'hauria ben enfadat, ja no hi hauria remei: acabaria per fer-me'l, i jo... (baixant els ulls) l'hi tomaria als ulls. Ja ho sé que seria mal fet; però, quina culpa hi tinc, pobre de mi, si els té tan bonics, els ulls! Són negres, negres, que mai n'havia vist de tan negres. Quan mira li fan ombra les pestanyes, i li surt una claror de les nines que... vaja... no es poden mirar. És guapo, és alt, és distingit. Camina com un rei, enraona com un poeta. Quan esta sèrio, és talment un sant, i quan riu... és inaguantable. Només té un desavantatge: que totes se n'enamoren. Se n'enamoren, però és per a mi, i serà sempre per a mi, perquè me ho va jurar molt sèrio. Ja me ho han assegurat que tots juren lo mateix, i que després en perden la memòria; però ¿que no podria ser que n'hi hagués un que fos diferent dels altres/atres? I, si n'hi ha d'haver un de diferent ¿que no podria ser ell? És clar que ho serà! N'estic segura. La mare sempre diu que no; però, que sap la mare, dels hòmens! No el volen, perquè no es prou ric, pobret! Però, que no treballa per a ser-ne? Que no és intel•ligent? Que no és guapo? Que no és tot el que jo li trobo? És clar que ho és. (Com fent una raresa.) I jo el vull! El vull i serà meu: ho he jurat a mi mateixa, i jo quan juro, sempre complixo. I, quan juro de gust, encara més; perquè no hi ha res tan bonic com, després d'haver jurat, complir lo que a una li agrada. (Pausa.) Però, és veritat que m'estima? Ell diu que sí. I tant si ho diu! I me ho diu d'una manera tan bonica, que, si no fos veritat, ho semblaria. (Alçant-se.) La primera vegada que me ho va dir va ser al ball. Jo estava assentada en les amigues, i ell estava dret en los jóvens. Prou n'hi havia de guapos, de jóvens, però n'hi havia un, que és clar que era ell, que els deixava a tots a les fosques. Jo no gosava dir res, però pensava: que t'agradaria que et tragués a ballar aquest vals! I, ans que m'hagués contestat, vaig mirar cap allí on ell era, i, quina sort i quina angúnia! vaig trobar que també em mirava. Allavontes hauria volgut que no vingués; però ja no hi era a temps: ja el tenia allí fent-me un saludo. Jo ja ha volia que vingués, però havia vingut va dir-me amb-tan de pressa, que fins vaig quedar sufocada. «Senyoreta , encara que no he estat-una veu baixa, com si no em volgués pertorbar presentat, ¿voldria fer-me l'honor de ballar aquest ball en mi?» Lo cor va dir-me: «Ja ho crec que ho vull», però domés el vaig saludar i vaig seguir-lo. Vàrem ballar el vals sense dir res; perquè parlar del temps i del Liceu i de l'òpera i dels altres, no era dir res. No era això lo que volíem dir-mos. Jo, sense mirar-me'l an ell, ho sentia, ho endevinava que no em perdia de vista. Em passava una cosa estranya: semblava que les pestanyes dels seus ulls negres, que jo no mirava, m'anaven corrent la cara, i s'aturaven als meus.. ulls. Ara es declararà, pensava jo. Ho sento: es declararà i no sabràs que contestar-li; perquè dir-li sí és massa de pressa, i dir-li no no gosaria... I, ves, no es va declarar «Que ballarem un altre vals, Rosina?» va dir-me en els darrers compassos. Ja havia après el meu nom. «Els que vulga», vaig estar a punt de contestar-li; però sense dir res, li dono el programa; i mireu si va ser atrevit, que se'n va apuntar vuit, l'un darrera l'altre; i mireu si jo vaig ser curta, que els hi vaig deixar apuntar, i vaig quedar tan contenta que vaig donar una abraçada a una amiga que vaig trobar, i això que no la podia veure. Els vàrem ballar tots, i res: no es decidia a declarar-se. Tan valent que és amb els hòmens, i jo li feia temor! Ves quina llàstima! Li vaig fer temor aquell dia i uns quants més, però, més tard, Jesús! Més tard, quin canvi! S'ha tornat tan atrevit, que no fa res més que declarar-se! Es declara mirant-me, rient, sèrio, trist, de lluny, de prop, “menos” de paraula. El dia que no es pot declarar, l’endemà fins fa mala cara. Però avui me ho ha dit per carta, que m'estima. ¿I que no és ser atrevit dir-me-ho per carta? Si la carta fos curta, no, no ho seria, perquè entre el saludo del començar i la “despedida” del final, no dóna temps d'atrevir-se; però sent tan llarga com és, ja ho és una mica! Això sí: ja se n'excusa, pobret! (Llegint.) «Ja sé que són atrevides les paraules que li escric, i que no les hauria d'escriure... » Que sí, tonto ... «Però m'excusa el que no puc més: si no li digués que l'estimo, el meu cor correria a dir-l'hi, i aniria sense cor fins que vostè volgués tornar-me’l" I és clar que no l'hi tornaria! «Si vol, guarde'l, lo meu cor, que és ben seu, ja que me l'ha pres». Si l'hi he pres, quina culpa hi tinc? No va començar ell? Pos que es resigne (Llegint.) «Si no me'l vol tornar, viurà en vostè. Hi viurà a tothora, hi viurà sempre. Li apartarà les espines que puga trobar pel seu camí; li anirà collint les flors que vaja trobant per la ruta; viurà de la vida que li done i no viurà més que per a adorar-la.» Ah, pillastró, més que pillastró! Com ho saps que no he d'abusar-ne de lo que dius, i que per cada flor que tu em cullgues, jo te'n colliré una toia! En què ho has conegut que t'estimo? Si no te ho he dit mai, com ho endevines? ¿De què em servix dissimular, si la mare ho sap, si se ho pensa ell, si tothom ho sap millor que jo? Està vist que les dones no en podem guardar, de secrets! Fins fa ràbia! Lo que una calla, los ulls ho expliquen! (Llegint.) «Si per cas em dóna una esperança, serà el dia de més claror que haurà lluït a la meua vida. Si no és així, no em veurà mai més.» (Plorant.) No ho vull! Jo el vull veure! Jo no vull que es morgue! ¿Per qué té de morir, si és que m'estima? No li he fet pas cap mal perquè es morgue! (Llegint.) «Lo nostre niu seria un cel.» I ho serà! Sí senyor; ho serà! Ja em cuidaré jo de que ho siga. Tindrem un piset, no gaire gran al principi; un pis amb forces estors blancs, ben blancs i ben oberts a la llum, perquè la claror hi entre a tothora. Tindrem flors a tots els balcons, i, si els veïns es queixen, que es queixen: primer són los enamorats que els veïns. Tindrem dia de rebre, però no rebré, perquè domés estaré per ell; tindrem canari; tindrem de tot; i jo el tindré an ell i ell a mi. (Saltant de contenta.) I, sent tots dos, visca l'alegria! (Canviant de to.) I si tot no pogués ésser? Molt senzill: ens morirem tots dos: ell perquè ho ha promès per escrit, i jo perquè el seguiria an ell. Ben clar que ho diu a la carta (Llegint.) «Conteste'm que sí, o despedisque’s» I si això no és clar, és que no sé de lletra. (Pausa.) Què he de fer? No deixar-lo morir he de fer. Ja sé que és mal fet de contestar-li, no sent encara promesos; però jo no vull remordiments, jo no vull... (Amb malícia i innocència.) Lo que jo no vull, és que em moro de ganes d' escriure-li. Li escriuré; però això sí, li vull fer una carta ben bonica; una carta que no siga vulgar. Vull dir-li alguna cosa... ben nova. (Assentant-se i agarrant la ploma.) ¿Què li diré que no ho diguen les atres i que siga ben original? Domés se m'acut una cosa, però no sé si ho és, d'original. Per a mi sí que ho és; però, l'hi posaré? Si no en trobo cap més, posem-l'hi. (Escrivint.) «Estimat Casto: Jo l'estimo ... (Baixa el teló.) Jo l'estimo, i com l'estimo... l'estimo».
TELÓ
(Iris Espada Sabaté)
**************************
El despertar; Darío Fo
Espai escènic on hi ha: un llit de matrimoni, tauleta de nit amb despertador i llum, una calaixera, diversos pots (sobre la calaixera), una taula, una cuina de gas, una nevera, una màquina de rentar roba, una pica, etcètera. També hi ha un bressol amb un nen a dins (un ninot). Un home i una dona dormen estirats sobre el llit. Llum baixa. La dona somia com en un malson
(Es desperta sobresaltada: encara és enmig del malson)
( Somiant) Pasa, empaqueta i torna...Pasa, empaqueta i torna...No! Així no! Al revés! Al revés! (Es desperta exaltada) Quina hora és? (Mira el despertador) Les 7 ? (S'alça del llit i es posa les sabatilles i la bata molt de pressa) No ha sonat aquest fill de mala mare! Mareta meua que tard que és! (Corre fins al llit i pren el nen en braços) Va menut, afanya't! Que el dia ja comença! Desperta't! Desperta't ratolínet meu, va! T’has fet pipí? Collins, no hi arribarem mai! Mos hem d'afanyar, Si arribem a la guarderia més tard de les vuit la monja no ens dixarà entrar! (Obre l'aixeta) Aigua calenta... ja pots contar, aigua calenta, no n'hi ha... (Pren el nen en braços i se'n va cap a la pica) Ara ens rentarem la cara, si? Per aquí, per aquí.. molt bé! Mira que guapo que estàs! (Riu) Ah, ah, com riu el meu xiquet... t'agrada tat? Ara t'eixugo bé... (Agafa un pot de pólvores de talc) t'empolsego pertot... (S'adona de l'error i empal·lideix) Formatge ratllat! Qui ha posat lo formatge ratllat al puesto del talc? Mareta meua, quin descontrol! (Fa veure que recull el formatge del cul del ninot) Bé, el culet del meu xiquet ja està ben net i polit! (Vesteix el nen molt de pressa) De pressa, de pressa pixaner! Ja estàs preparat! Va, que jo també m’he de rentar! Quina hora és? Déu meu!, és tardíssim! Bé, ja em rentaré més tard, de totes maneres a mi no em mira ningú!... (Es passa la pinta molt de pressa) Ni em miren ni m'oloren. (Es vesteix ràpidament. Agafa el fill, l'embolica en una manta i camina cap a la porta) Afanyem-nos, de pressa, correm! Les 7 i vint.. ho hem aconseguit. Agafem la bossa de la mama... la jaqueta de la mama... (Es dirigeix cap a la porta. S'atura de cop) La clau? La clau? On he posat la clau? Cada matí lo drama de la clau! (Regira les butxaques, mira al seu voltant) Calma. No perdem la calma, intentem reconstruir tot lo que vaig fer ahir al vespre. A vore, vaig arribar a casa, el Mario no hi era. Vaig obrir jo la porta. Lo xiquet era al braç dret de la mama, la bossa de la compra i la clau al braç esquerre... La bossa la poso aquí. (Assenyala la taula) El xiquet lo dixo al bressol.. la clau continua a la mà...vaig cap a la bossa, trec la llet i la poso a la nevera... Vols vore com també vaig ficar la clau a la nevera? (Va fins a la nevera i l'obre) No, no està... però si ni tan sols està la llet... On és la llet? Ah, es clar! Al costat dels fogons..., per a les farinetes del xiquet... Segur que per tenir les mans lliures per poder obrir el cartró, vaig agafar la clau amb les dents... i mai no sabré per què vaig posar-me la clau entre les dents i no sobre la taula. Després vaig encendre el gas... Així, doncs: la llet per al xiquet és sobre els fogons, encenc el nen, vull dir, encenc la llet... encenc el gas! Poso la llet a bullir i vaig fins a l'armari i agafo la palangana per banyar el xiquet, amb la clau encara entre les dents..Així, doncs: la llet per al nen és sobre els fogons. D’acord. Després de desar la llet, vaig fins a l'armari i agafo la palangana per banyar-lo, amb la clau encara entre les dents... deixo la palangana aquí, vaig a buscar el xiquet... Deixo el xiquet a la palanga i vaig a beure un got d'aigua... (S'atura de cop, engull espantada) Què t'hi jugues que m'he engolit la clau? No, no puc haver-me-la engolit... On he deixat la clau? Calma, conservem la calma. Continuem...Agafo la palangana, l'omplo d'aigua calenta, agafo el bicarbonat per a banyar el xiquet (Agafa un pot)... i si hagués caigut aquí dins? (Mira atentament el contingut del pot) Sucre!? Qui ha posat sucre al pot de bicarbonat... (Mira un altre pot) i bicarbonat al sucre? Quants dies fa que el banyo amb sucre? Ara entenc perquè la monja de la guarderia m va dir: "He de tenir-lo sempre tancat, al xiquet, si el dixo a l'aire lliure les abelles, los borinots i les mosques no el dixen viure..." Que inútil... no, equivocat, tot equivocat. No me la vaig treure mai la clau de la butxaca... o sí?... Perquè vaig sentir el Mario que burxava al pany, perquè quan jo havia entrat havia obert la porta, després l'havia tancat, i per això ell no podia obrir... Vaig treure la clau del pany i ell va entrar... Vaig anar a buscar el xiquet per a donar-li el biberó. (Va fins al bressol) I si m’hagués caigut aquí?... Quina hora és... Déu meu que tard que és!... no arribaré, no arribaré... i si m’agafo el dia lliure? Bé, a vore, llavors Mario, que estava estirat al llit, se va aixecar. Tenim una petita discusió com tots els divendres quan arriba de la faena i...i la clau? Ja està! Segur... me la va prendre ell, de la butxaca de la jaqueta... i se la va posar a la seua butxaca... (Veu la jaqueta, regira les butxaques) és aquí, la meua i la seua! Quina hora és? Les 8 menys quart, encara podem aconseguir-ho... Au,bixo,que ho aconseguirem. (Agafa el nen en braços, va amunt i avall frenèticament) El xiquet de la mama, la jaqueta de la mama, la bossa de la mama (Està a punt de sortir, s’atura de cop) l’abonament del tramvia de la mama... (Deixa el nen damunt la taula) Espera, busquem... (Regira la bossa) Mira’l. (El desa distretament) Sis forats? Sis forats d’anada i sis forats de tornada! (Empal·lideix) Sis forats d’anada i sis forats de tornada?! Qui m’ha picat l’abonament d’esta manera? Sis forats... però quin dia és avui... (Mira el calendari penjat a la paret, no obre la boca... se la veu molt alterada, humiliada. ) Diumenge?! (Cridant) Diumenge!! És diumenge! Que estic loca o què? Volia anar a treballar també el diumenge! Estic loca! És diumenge. Ha ha! A Dormir! (Posa el nen al llit de matrimoni i es dirigeix cap a la part del davant de l’escenari) Vull dormir i somiar en un món en què cada dia és diumenge! Tota una vida de diumenges! És lo millor... Ha esclatat el diumenge etern! Els altres dies de la setmana ja no existeixen! ... Al dilluns l’han penjat, al dijous l’han afusellat, al divendres l’han tallat a trossos!... tots los dies són diumenge... Dormir fill meu! (Corre cap al llit, es fica sota les mantes) Dormir! I si torno a ensomiar en la faena m’escanyo a mi mateixa! Dormir! (Diu les darreres paraules al mateix temps que agafa el llençol i es tapa fins dalt del cap)
(Berta Escura Reverter)
-----------------------------------------------------------
“L’homenatjat”, de Toni Orensanz
(Adaptació Tomàs Camacho Molina)
L'actor s'enfila a la llotja des de la platea.
Mira endavant i endarrere, com si fugís d'alguna cosa, com si algú el perseguís.
S'ajup primer aterra, i mira cap a la platea i l'escenari, tot observant, amb els ulls per damunt de la barana.
Finalment, es gira i s’adreça als espectadors, emprenyat.
La mare que els va matricular... es pot saber qui ha dit que em fotessen esta bandera damunt del taüt?
S'incorpora completament.
Es pot saber què significa este drap damunt de la caixa?...
Com si no ho hagués deixat escrit: no vull la bandera de cap pàtria al meu enterrament, només la roja-i-negra... i va i em claven este drap groc i roig damunt el meu cadàver... M’agafarà urticària!!! On s'és vist, això?... Burgesos!!!
I aquell capellà, què hi fa, allà dalt? No em digues que m'han organitzat un enterrament per l'església!!! La mare del tano!!!
Si ho vaig dir ben clar: enterrament civil i cercavila amb banda de música pels principals carrers de la ciutat!!!
Quina barra!!! Quina falta de respecte als morts!!!
No s'han atrevit, és clar!!! No es podien fer malveure passejant el taüt d'un vell lluitador anarquista. Això ja no s'estila.
Ara tots som demòcrates i políticament correctes... I el meu fill, encara pitjor: socialdemòcrata i papanates.
Però quan jo vaig estar al maquisard, jo no era demòcrata!!!
Avui dia, ja ho pots explicar això que no t' entendria ni el Bakunin... el Bakunin!... pots comptar que si fos viu, i tal com estan les coses, igual militaria en un partit reformista, amb escó i viatges pagats a Brussel•les en primera classe... Venuts!
Jo no el volia este succedani de democràcia quan era a la guerrilla antifranquista amagat dalt del Pirineu... Jo no lluitava per viure sota llibertat vigilada...
Jo no els hagués votat mai a aquesta colla de burgesos fastigosos que avui em reten homenatge com a defensor de la democràcia. Defensor de la democràcia? De què!!!...
Batejar-me a mi com a demòcrata és com dir-me capitalista, és com refregar-me als morros que jo i els meus, tots els anarquistes, estàvem equivocats, que vàrem ser un error de la Història, pobrets de nosaltres.
Al maquis jo lluitava pel comunisme llibertari i no per votar cada quatre anys els patrons i els seus amics... Jo lluitava per la Idea... Jo creia en el poder de l’assemblea, un home un vot... Res d'urnes sota vigilància policial; braços amunt i ja n'hi ha prou... Jo creia en els pàries de la terra, en els pollosos, en els homes invisibles que canviarien el món. Jo lluitava per la comuna, i contra la propietat privada: la teua, la meua, la de tots.
Jo era col•lectivista!!! Els anarquistes no la volíem esta democràcia burgesa. Ho sentiu bé?? Si per mi hagués estat, el Congrés dels Diputats hauria volat pels aires!!!...
Tot senceret, i no n'hagués quedat ni una sola ungla dels lleons...
Revolució i a per totes!!!, era el nostre crit de guerra l'estiu del 36.
S'encén un llum de sirena, tipus ambulància.
S'ajup darrere la barana, amagat, quiet, espantat.
Xxsst!!! Silenci...
Silenci una estona.
S'apaga el llum.
Mira per damunt de la barana traient només el cap, cautelosament.
Com em troben em faran la pell. No teniu ni idea del que es cou allà dalt al cel... Al cel!!!...
Riu.
...El cel??... Escolteu-me bé: hauríeu de dir a tothom que allò que els capellans en diuen cel és un camp de concentració! Com ho sentiu.
Plenament incorporat un altre cop.
Ni cel ni paradís ni glòria eterna: allà dalt hi ha Mathausen. Igualet. Tot és ple de tanques gegantines... militars, uniformes, pistoles i fusells, casernes, cambres de gas... i escolteu-me bé: hi manen els mateixos que han manat a la terra des del dia del Big Bang... Els mateixos!!!
Pel que m'han contat (perquè jo només hi porto quaranta-vuit hores), allà dalt s'hi han trobat tots els malxinats de la Història, generacions i generacions senceres d'explotadors, i no hi ha qui els pare els peus. Ja s'ho tenen ben muntat, ja...
A la terra han manat tota la vida i quan et mors, et penses que els perdràs de vista i si no volies caldo: dos tasses!!! Te'ls trobes vius i perfectament conservats, com si al més enllà hi hagués una clínica de lífting celestial.
Fins i tot han adoptat l'alemany com a lingua franca i escolten Wagner a tot drap mentre el pintor Galià, el vostre admirat Narcís Galià!!!, els fa retrats perfectes, d'una bellesa sublim...
I què fan amb els morts? Ahhh, els morts ... Els morts ens passem l' eternitat condemnats a treballs forçats... 1 als vells anarquistes -com que ens saben rebels- encara ens acollen més... Ens tenen tot el dia fent cases adossades i xalets per als capitostos. Ja no queda ni un metre quadrat buit, al cel. Tot són totxos... Com us ho diria? .. Com aquí abans de la crisi!!!
Descanse en pau. Quina broma de mal gust. Allà no descansa ni Déu.
El paradís, diuen... D'on ho han tret que allà dalt hi ha el paradís? D'on ha sortit la cosa esta del cel i de l'infern?
Dalt: Mathausen. I baix, segons m'han dit, el Bosco ho va clavar, com si hi hagués estat de visita...
Si dalt no hi caps, t'envien baix. I viceversa. Mobilitat laboral, en diuen.
Aneu-se fent a la idea. Propagueu la bona nova, feu-me cas: quan et mors, la cosa és molt pitjor... El més enllà és una trampa, una ratera... Teniu, he fet això...
Reparteix pamflets entre el públic on diu: «No espereu res del més enllà. Hi ha una altra vida però encara és molt pitjor».
S'encén el llum de sirena.
S'ajup novament darrere la barana, amagat, quiet.
Xxsst!!! Silenci. Ho veieu? Ja hi tornen. Em busquen... Maleïts àngels de la guarda... Ens espien tot el dia... Nazis... Ajudeu-me, per favor, que no em troben... Xxsst.
Silenci.
S'apaga el llum.
Mira per damunt de la barana traient només el cap, cautelosament.
Vosaltres m'enteneu, oi? Digueu-me que sí, per favor, perquè necessito força d'ara endavant. Digueu-me que sí perquè he de tornar a organitzar els maquis dalt del cel... Qui m'ho havia de dir!!! Sempre de brega, en peu de guerra, escopint a la cara dels cacics... Un altre cop a la lluita... Sempre la lluita... La lluita eterna... Qui tingués una Star a les mans...
Torna a engegar-se la sirena.
S'ajup i segueix parlant fluixet.
Feu-me cas, amics. Propagueu la bona nova: al cel, els explotadors de sempre, també hi tenen la franquícia concedida. Per això en fan tanta, de propaganda!!!
I feu-me el favor de dir-li al socialdemòcrata de mon fill que es digne a traure esta bandera...
Se sent un tret fort i cau a terra.
...digueu-li que no vull sentir el pes de la pàtria damunt meu la resta de l'eternitat.
Mor.
(Pedro José Molina Valls)
LA PRIMERA CARTA
ROSINA, dèsset anys.
L'escena en un salonet arreglat amb bon gust.
(La Rosina està llegint una carta assentada al costat d'una tauleta. Li sembla sentir soroll i s'amaga la carta dintre el pit. Se'n va a escoltar a la porta, i, veient que no hi ha ningú, se'n torna a la taula i diu:)
Quin espant! Em pensava que hi havia la mare. Des que porto aquesta carta a sobre, no sossego. Però no: encara trigarà a vindre, la mare. (Trau la carta. Pausa.) La torno a llegir? Una vegada i prou... per avui. No sé què em passa amb aquesta carta: sé que la sé de memòria, i he de tornar a llegir-la. (Mirant la carta.) ¿Què fa que aquestes ratlles de tinta em pertorben com em pertorben? Diuen que la tinta és negra. I què ha de ser! La que escriuen los hòmens vells, potser sí; però aquesta és de color de rosa. Almenys jo la veig d'este color, i vaig llegir una vegada que els colors no són en les coses, sinó en els ulls que les miren. (Fent un petó a la carta.) No va per tu carta, aquest beset: va... ja ho saps tu per qui va: per ell, per ell que l'ha escrita! Quina vergonya! ¿Què diria, si veiés besar-la? Se'n riuria? S'enfadaria? No ho sé; però em sembla que ho endevino. Em voldria fer un bes a mi, i jo m'enfadaria, i el renyaria, i quan m'hauria ben enfadat, ja no hi hauria remei: acabaria per fer-me'l, i jo... (baixant els ulls) l'hi tomaria als ulls. Ja ho sé que seria mal fet; però, quina culpa hi tinc, pobre de mi, si els té tan bonics, els ulls! Són negres, negres, que mai n'havia vist de tan negres. Quan mira li fan ombra les pestanyes, i li surt una claror de les nines que... vaja... no es poden mirar. És guapo, és alt, és distingit. Camina com un rei, enraona com un poeta. Quan esta sèrio, és talment un sant, i quan riu... és inaguantable. Només té un desavantatge: que totes se n'enamoren. Se n'enamoren, però és per a mi, i serà sempre per a mi, perquè me ho va jurar molt sèrio. Ja me ho han assegurat que tots juren lo mateix, i que després en perden la memòria; però ¿que no podria ser que n'hi hagués un que fos diferent dels altres/atres? I, si n'hi ha d'haver un de diferent ¿que no podria ser ell? És clar que ho serà! N'estic segura. La mare sempre diu que no; però, que sap la mare, dels hòmens! No el volen, perquè no es prou ric, pobret! Però, que no treballa per a ser-ne? Que no és intel•ligent? Que no és guapo? Que no és tot el que jo li trobo? És clar que ho és. (Com fent una raresa.) I jo el vull! El vull i serà meu: ho he jurat a mi mateixa, i jo quan juro, sempre complixo. I, quan juro de gust, encara més; perquè no hi ha res tan bonic com, després d'haver jurat, complir lo que a una li agrada. (Pausa.) Però, és veritat que m'estima? Ell diu que sí. I tant si ho diu! I me ho diu d'una manera tan bonica, que, si no fos veritat, ho semblaria. (Alçant-se.) La primera vegada que me ho va dir va ser al ball. Jo estava assentada en les amigues, i ell estava dret en los jóvens. Prou n'hi havia de guapos, de jóvens, però n'hi havia un, que és clar que era ell, que els deixava a tots a les fosques. Jo no gosava dir res, però pensava: que t'agradaria que et tragués a ballar aquest vals! I, ans que m'hagués contestat, vaig mirar cap allí on ell era, i, quina sort i quina angúnia! vaig trobar que també em mirava. Allavontes hauria volgut que no vingués; però ja no hi era a temps: ja el tenia allí fent-me un saludo. Jo ja ha volia que vingués, però havia vingut va dir-me amb-tan de pressa, que fins vaig quedar sufocada. «Senyoreta , encara que no he estat-una veu baixa, com si no em volgués pertorbar presentat, ¿voldria fer-me l'honor de ballar aquest ball en mi?» Lo cor va dir-me: «Ja ho crec que ho vull», però domés el vaig saludar i vaig seguir-lo. Vàrem ballar el vals sense dir res; perquè parlar del temps i del Liceu i de l'òpera i dels altres, no era dir res. No era això lo que volíem dir-mos. Jo, sense mirar-me'l an ell, ho sentia, ho endevinava que no em perdia de vista. Em passava una cosa estranya: semblava que les pestanyes dels seus ulls negres, que jo no mirava, m'anaven corrent la cara, i s'aturaven als meus.. ulls. Ara es declararà, pensava jo. Ho sento: es declararà i no sabràs que contestar-li; perquè dir-li sí és massa de pressa, i dir-li no no gosaria... I, ves, no es va declarar «Que ballarem un altre vals, Rosina?» va dir-me en els darrers compassos. Ja havia après el meu nom. «Els que vulga», vaig estar a punt de contestar-li; però sense dir res, li dono el programa; i mireu si va ser atrevit, que se'n va apuntar vuit, l'un darrera l'altre; i mireu si jo vaig ser curta, que els hi vaig deixar apuntar, i vaig quedar tan contenta que vaig donar una abraçada a una amiga que vaig trobar, i això que no la podia veure. Els vàrem ballar tots, i res: no es decidia a declarar-se. Tan valent que és amb els hòmens, i jo li feia temor! Ves quina llàstima! Li vaig fer temor aquell dia i uns quants més, però, més tard, Jesús! Més tard, quin canvi! S'ha tornat tan atrevit, que no fa res més que declarar-se! Es declara mirant-me, rient, sèrio, trist, de lluny, de prop, “menos” de paraula. El dia que no es pot declarar, l’endemà fins fa mala cara. Però avui me ho ha dit per carta, que m'estima. ¿I que no és ser atrevit dir-me-ho per carta? Si la carta fos curta, no, no ho seria, perquè entre el saludo del començar i la “despedida” del final, no dóna temps d'atrevir-se; però sent tan llarga com és, ja ho és una mica! Això sí: ja se n'excusa, pobret! (Llegint.) «Ja sé que són atrevides les paraules que li escric, i que no les hauria d'escriure... » Que sí, tonto ... «Però m'excusa el que no puc més: si no li digués que l'estimo, el meu cor correria a dir-l'hi, i aniria sense cor fins que vostè volgués tornar-me’l" I és clar que no l'hi tornaria! «Si vol, guarde'l, lo meu cor, que és ben seu, ja que me l'ha pres». Si l'hi he pres, quina culpa hi tinc? No va començar ell? Pos que es resigne (Llegint.) «Si no me'l vol tornar, viurà en vostè. Hi viurà a tothora, hi viurà sempre. Li apartarà les espines que puga trobar pel seu camí; li anirà collint les flors que vaja trobant per la ruta; viurà de la vida que li done i no viurà més que per a adorar-la.» Ah, pillastró, més que pillastró! Com ho saps que no he d'abusar-ne de lo que dius, i que per cada flor que tu em cullgues, jo te'n colliré una toia! En què ho has conegut que t'estimo? Si no te ho he dit mai, com ho endevines? ¿De què em servix dissimular, si la mare ho sap, si se ho pensa ell, si tothom ho sap millor que jo? Està vist que les dones no en podem guardar, de secrets! Fins fa ràbia! Lo que una calla, los ulls ho expliquen! (Llegint.) «Si per cas em dóna una esperança, serà el dia de més claror que haurà lluït a la meua vida. Si no és així, no em veurà mai més.» (Plorant.) No ho vull! Jo el vull veure! Jo no vull que es morgue! ¿Per qué té de morir, si és que m'estima? No li he fet pas cap mal perquè es morgue! (Llegint.) «Lo nostre niu seria un cel.» I ho serà! Sí senyor; ho serà! Ja em cuidaré jo de que ho siga. Tindrem un piset, no gaire gran al principi; un pis amb forces estors blancs, ben blancs i ben oberts a la llum, perquè la claror hi entre a tothora. Tindrem flors a tots els balcons, i, si els veïns es queixen, que es queixen: primer són los enamorats que els veïns. Tindrem dia de rebre, però no rebré, perquè domés estaré per ell; tindrem canari; tindrem de tot; i jo el tindré an ell i ell a mi. (Saltant de contenta.) I, sent tots dos, visca l'alegria! (Canviant de to.) I si tot no pogués ésser? Molt senzill: ens morirem tots dos: ell perquè ho ha promès per escrit, i jo perquè el seguiria an ell. Ben clar que ho diu a la carta (Llegint.) «Conteste'm que sí, o despedisque’s» I si això no és clar, és que no sé de lletra. (Pausa.) Què he de fer? No deixar-lo morir he de fer. Ja sé que és mal fet de contestar-li, no sent encara promesos; però jo no vull remordiments, jo no vull... (Amb malícia i innocència.) Lo que jo no vull, és que em moro de ganes d' escriure-li. Li escriuré; però això sí, li vull fer una carta ben bonica; una carta que no siga vulgar. Vull dir-li alguna cosa... ben nova. (Assentant-se i agarrant la ploma.) ¿Què li diré que no ho diguen les atres i que siga ben original? Domés se m'acut una cosa, però no sé si ho és, d'original. Per a mi sí que ho és; però, l'hi posaré? Si no en trobo cap més, posem-l'hi. (Escrivint.) «Estimat Casto: Jo l'estimo ... (Baixa el teló.) Jo l'estimo, i com l'estimo... l'estimo».
TELÓ
(Iris Espada Sabaté)
**************************
El despertar; Darío Fo
Espai escènic on hi ha: un llit de matrimoni, tauleta de nit amb despertador i llum, una calaixera, diversos pots (sobre la calaixera), una taula, una cuina de gas, una nevera, una màquina de rentar roba, una pica, etcètera. També hi ha un bressol amb un nen a dins (un ninot). Un home i una dona dormen estirats sobre el llit. Llum baixa. La dona somia com en un malson
(Es desperta sobresaltada: encara és enmig del malson)
( Somiant) Pasa, empaqueta i torna...Pasa, empaqueta i torna...No! Així no! Al revés! Al revés! (Es desperta exaltada) Quina hora és? (Mira el despertador) Les 7 ? (S'alça del llit i es posa les sabatilles i la bata molt de pressa) No ha sonat aquest fill de mala mare! Mareta meua que tard que és! (Corre fins al llit i pren el nen en braços) Va menut, afanya't! Que el dia ja comença! Desperta't! Desperta't ratolínet meu, va! T’has fet pipí? Collins, no hi arribarem mai! Mos hem d'afanyar, Si arribem a la guarderia més tard de les vuit la monja no ens dixarà entrar! (Obre l'aixeta) Aigua calenta... ja pots contar, aigua calenta, no n'hi ha... (Pren el nen en braços i se'n va cap a la pica) Ara ens rentarem la cara, si? Per aquí, per aquí.. molt bé! Mira que guapo que estàs! (Riu) Ah, ah, com riu el meu xiquet... t'agrada tat? Ara t'eixugo bé... (Agafa un pot de pólvores de talc) t'empolsego pertot... (S'adona de l'error i empal·lideix) Formatge ratllat! Qui ha posat lo formatge ratllat al puesto del talc? Mareta meua, quin descontrol! (Fa veure que recull el formatge del cul del ninot) Bé, el culet del meu xiquet ja està ben net i polit! (Vesteix el nen molt de pressa) De pressa, de pressa pixaner! Ja estàs preparat! Va, que jo també m’he de rentar! Quina hora és? Déu meu!, és tardíssim! Bé, ja em rentaré més tard, de totes maneres a mi no em mira ningú!... (Es passa la pinta molt de pressa) Ni em miren ni m'oloren. (Es vesteix ràpidament. Agafa el fill, l'embolica en una manta i camina cap a la porta) Afanyem-nos, de pressa, correm! Les 7 i vint.. ho hem aconseguit. Agafem la bossa de la mama... la jaqueta de la mama... (Es dirigeix cap a la porta. S'atura de cop) La clau? La clau? On he posat la clau? Cada matí lo drama de la clau! (Regira les butxaques, mira al seu voltant) Calma. No perdem la calma, intentem reconstruir tot lo que vaig fer ahir al vespre. A vore, vaig arribar a casa, el Mario no hi era. Vaig obrir jo la porta. Lo xiquet era al braç dret de la mama, la bossa de la compra i la clau al braç esquerre... La bossa la poso aquí. (Assenyala la taula) El xiquet lo dixo al bressol.. la clau continua a la mà...vaig cap a la bossa, trec la llet i la poso a la nevera... Vols vore com també vaig ficar la clau a la nevera? (Va fins a la nevera i l'obre) No, no està... però si ni tan sols està la llet... On és la llet? Ah, es clar! Al costat dels fogons..., per a les farinetes del xiquet... Segur que per tenir les mans lliures per poder obrir el cartró, vaig agafar la clau amb les dents... i mai no sabré per què vaig posar-me la clau entre les dents i no sobre la taula. Després vaig encendre el gas... Així, doncs: la llet per al xiquet és sobre els fogons, encenc el nen, vull dir, encenc la llet... encenc el gas! Poso la llet a bullir i vaig fins a l'armari i agafo la palangana per banyar el xiquet, amb la clau encara entre les dents..Així, doncs: la llet per al nen és sobre els fogons. D’acord. Després de desar la llet, vaig fins a l'armari i agafo la palangana per banyar-lo, amb la clau encara entre les dents... deixo la palangana aquí, vaig a buscar el xiquet... Deixo el xiquet a la palanga i vaig a beure un got d'aigua... (S'atura de cop, engull espantada) Què t'hi jugues que m'he engolit la clau? No, no puc haver-me-la engolit... On he deixat la clau? Calma, conservem la calma. Continuem...Agafo la palangana, l'omplo d'aigua calenta, agafo el bicarbonat per a banyar el xiquet (Agafa un pot)... i si hagués caigut aquí dins? (Mira atentament el contingut del pot) Sucre!? Qui ha posat sucre al pot de bicarbonat... (Mira un altre pot) i bicarbonat al sucre? Quants dies fa que el banyo amb sucre? Ara entenc perquè la monja de la guarderia m va dir: "He de tenir-lo sempre tancat, al xiquet, si el dixo a l'aire lliure les abelles, los borinots i les mosques no el dixen viure..." Que inútil... no, equivocat, tot equivocat. No me la vaig treure mai la clau de la butxaca... o sí?... Perquè vaig sentir el Mario que burxava al pany, perquè quan jo havia entrat havia obert la porta, després l'havia tancat, i per això ell no podia obrir... Vaig treure la clau del pany i ell va entrar... Vaig anar a buscar el xiquet per a donar-li el biberó. (Va fins al bressol) I si m’hagués caigut aquí?... Quina hora és... Déu meu que tard que és!... no arribaré, no arribaré... i si m’agafo el dia lliure? Bé, a vore, llavors Mario, que estava estirat al llit, se va aixecar. Tenim una petita discusió com tots els divendres quan arriba de la faena i...i la clau? Ja està! Segur... me la va prendre ell, de la butxaca de la jaqueta... i se la va posar a la seua butxaca... (Veu la jaqueta, regira les butxaques) és aquí, la meua i la seua! Quina hora és? Les 8 menys quart, encara podem aconseguir-ho... Au,bixo,que ho aconseguirem. (Agafa el nen en braços, va amunt i avall frenèticament) El xiquet de la mama, la jaqueta de la mama, la bossa de la mama (Està a punt de sortir, s’atura de cop) l’abonament del tramvia de la mama... (Deixa el nen damunt la taula) Espera, busquem... (Regira la bossa) Mira’l. (El desa distretament) Sis forats? Sis forats d’anada i sis forats de tornada! (Empal·lideix) Sis forats d’anada i sis forats de tornada?! Qui m’ha picat l’abonament d’esta manera? Sis forats... però quin dia és avui... (Mira el calendari penjat a la paret, no obre la boca... se la veu molt alterada, humiliada. ) Diumenge?! (Cridant) Diumenge!! És diumenge! Que estic loca o què? Volia anar a treballar també el diumenge! Estic loca! És diumenge. Ha ha! A Dormir! (Posa el nen al llit de matrimoni i es dirigeix cap a la part del davant de l’escenari) Vull dormir i somiar en un món en què cada dia és diumenge! Tota una vida de diumenges! És lo millor... Ha esclatat el diumenge etern! Els altres dies de la setmana ja no existeixen! ... Al dilluns l’han penjat, al dijous l’han afusellat, al divendres l’han tallat a trossos!... tots los dies són diumenge... Dormir fill meu! (Corre cap al llit, es fica sota les mantes) Dormir! I si torno a ensomiar en la faena m’escanyo a mi mateixa! Dormir! (Diu les darreres paraules al mateix temps que agafa el llençol i es tapa fins dalt del cap)
(Berta Escura Reverter)
-----------------------------------------------------------
“L’homenatjat”, de Toni Orensanz
(Adaptació Tomàs Camacho Molina)
L'actor s'enfila a la llotja des de la platea.
Mira endavant i endarrere, com si fugís d'alguna cosa, com si algú el perseguís.
S'ajup primer aterra, i mira cap a la platea i l'escenari, tot observant, amb els ulls per damunt de la barana.
Finalment, es gira i s’adreça als espectadors, emprenyat.
La mare que els va matricular... es pot saber qui ha dit que em fotessen esta bandera damunt del taüt?
S'incorpora completament.
Es pot saber què significa este drap damunt de la caixa?...
Com si no ho hagués deixat escrit: no vull la bandera de cap pàtria al meu enterrament, només la roja-i-negra... i va i em claven este drap groc i roig damunt el meu cadàver... M’agafarà urticària!!! On s'és vist, això?... Burgesos!!!
I aquell capellà, què hi fa, allà dalt? No em digues que m'han organitzat un enterrament per l'església!!! La mare del tano!!!
Si ho vaig dir ben clar: enterrament civil i cercavila amb banda de música pels principals carrers de la ciutat!!!
Quina barra!!! Quina falta de respecte als morts!!!
No s'han atrevit, és clar!!! No es podien fer malveure passejant el taüt d'un vell lluitador anarquista. Això ja no s'estila.
Ara tots som demòcrates i políticament correctes... I el meu fill, encara pitjor: socialdemòcrata i papanates.
Però quan jo vaig estar al maquisard, jo no era demòcrata!!!
Avui dia, ja ho pots explicar això que no t' entendria ni el Bakunin... el Bakunin!... pots comptar que si fos viu, i tal com estan les coses, igual militaria en un partit reformista, amb escó i viatges pagats a Brussel•les en primera classe... Venuts!
Jo no el volia este succedani de democràcia quan era a la guerrilla antifranquista amagat dalt del Pirineu... Jo no lluitava per viure sota llibertat vigilada...
Jo no els hagués votat mai a aquesta colla de burgesos fastigosos que avui em reten homenatge com a defensor de la democràcia. Defensor de la democràcia? De què!!!...
Batejar-me a mi com a demòcrata és com dir-me capitalista, és com refregar-me als morros que jo i els meus, tots els anarquistes, estàvem equivocats, que vàrem ser un error de la Història, pobrets de nosaltres.
Al maquis jo lluitava pel comunisme llibertari i no per votar cada quatre anys els patrons i els seus amics... Jo lluitava per la Idea... Jo creia en el poder de l’assemblea, un home un vot... Res d'urnes sota vigilància policial; braços amunt i ja n'hi ha prou... Jo creia en els pàries de la terra, en els pollosos, en els homes invisibles que canviarien el món. Jo lluitava per la comuna, i contra la propietat privada: la teua, la meua, la de tots.
Jo era col•lectivista!!! Els anarquistes no la volíem esta democràcia burgesa. Ho sentiu bé?? Si per mi hagués estat, el Congrés dels Diputats hauria volat pels aires!!!...
Tot senceret, i no n'hagués quedat ni una sola ungla dels lleons...
Revolució i a per totes!!!, era el nostre crit de guerra l'estiu del 36.
S'encén un llum de sirena, tipus ambulància.
S'ajup darrere la barana, amagat, quiet, espantat.
Xxsst!!! Silenci...
Silenci una estona.
S'apaga el llum.
Mira per damunt de la barana traient només el cap, cautelosament.
Com em troben em faran la pell. No teniu ni idea del que es cou allà dalt al cel... Al cel!!!...
Riu.
...El cel??... Escolteu-me bé: hauríeu de dir a tothom que allò que els capellans en diuen cel és un camp de concentració! Com ho sentiu.
Plenament incorporat un altre cop.
Ni cel ni paradís ni glòria eterna: allà dalt hi ha Mathausen. Igualet. Tot és ple de tanques gegantines... militars, uniformes, pistoles i fusells, casernes, cambres de gas... i escolteu-me bé: hi manen els mateixos que han manat a la terra des del dia del Big Bang... Els mateixos!!!
Pel que m'han contat (perquè jo només hi porto quaranta-vuit hores), allà dalt s'hi han trobat tots els malxinats de la Història, generacions i generacions senceres d'explotadors, i no hi ha qui els pare els peus. Ja s'ho tenen ben muntat, ja...
A la terra han manat tota la vida i quan et mors, et penses que els perdràs de vista i si no volies caldo: dos tasses!!! Te'ls trobes vius i perfectament conservats, com si al més enllà hi hagués una clínica de lífting celestial.
Fins i tot han adoptat l'alemany com a lingua franca i escolten Wagner a tot drap mentre el pintor Galià, el vostre admirat Narcís Galià!!!, els fa retrats perfectes, d'una bellesa sublim...
I què fan amb els morts? Ahhh, els morts ... Els morts ens passem l' eternitat condemnats a treballs forçats... 1 als vells anarquistes -com que ens saben rebels- encara ens acollen més... Ens tenen tot el dia fent cases adossades i xalets per als capitostos. Ja no queda ni un metre quadrat buit, al cel. Tot són totxos... Com us ho diria? .. Com aquí abans de la crisi!!!
Descanse en pau. Quina broma de mal gust. Allà no descansa ni Déu.
El paradís, diuen... D'on ho han tret que allà dalt hi ha el paradís? D'on ha sortit la cosa esta del cel i de l'infern?
Dalt: Mathausen. I baix, segons m'han dit, el Bosco ho va clavar, com si hi hagués estat de visita...
Si dalt no hi caps, t'envien baix. I viceversa. Mobilitat laboral, en diuen.
Aneu-se fent a la idea. Propagueu la bona nova, feu-me cas: quan et mors, la cosa és molt pitjor... El més enllà és una trampa, una ratera... Teniu, he fet això...
Reparteix pamflets entre el públic on diu: «No espereu res del més enllà. Hi ha una altra vida però encara és molt pitjor».
S'encén el llum de sirena.
S'ajup novament darrere la barana, amagat, quiet.
Xxsst!!! Silenci. Ho veieu? Ja hi tornen. Em busquen... Maleïts àngels de la guarda... Ens espien tot el dia... Nazis... Ajudeu-me, per favor, que no em troben... Xxsst.
Silenci.
S'apaga el llum.
Mira per damunt de la barana traient només el cap, cautelosament.
Vosaltres m'enteneu, oi? Digueu-me que sí, per favor, perquè necessito força d'ara endavant. Digueu-me que sí perquè he de tornar a organitzar els maquis dalt del cel... Qui m'ho havia de dir!!! Sempre de brega, en peu de guerra, escopint a la cara dels cacics... Un altre cop a la lluita... Sempre la lluita... La lluita eterna... Qui tingués una Star a les mans...
Torna a engegar-se la sirena.
S'ajup i segueix parlant fluixet.
Feu-me cas, amics. Propagueu la bona nova: al cel, els explotadors de sempre, també hi tenen la franquícia concedida. Per això en fan tanta, de propaganda!!!
I feu-me el favor de dir-li al socialdemòcrata de mon fill que es digne a traure esta bandera...
Se sent un tret fort i cau a terra.
...digueu-li que no vull sentir el pes de la pàtria damunt meu la resta de l'eternitat.
Mor.
(Pedro José Molina Valls)
Comentaris