TEXTOS RECITAL POÈTIC "A L'OMBRA DE GERARD VERGÉS"

Enllaç a imatges:
http://picasaweb.google.es/tcamachomol/GerardVergS#

ALGUNES DADES BIOBIBLIOGRÀFIQUES



Gerard Vergés, Tortosa (Baix Ebre) 1931. Doctor en farmàcia. Analista clínic. Poeta. En la seva joventut escriu coses disperses i funda, a la seva ciutat de naixença, la revista literària «Gèminis»(1953-1961). Irònic i tímid, clàssic i barroc, tendre i escèptic. Després d’un llarg silenci, Gerard Vergés apareix tardanament, però amb força, al panorama de les lletres catalanes. Premi Carles Riba el 1981 amb L'ombra rogenca de la lloba (1982), ha publicat també El pintor tortosí Antoni Casanova (1983), Tretze biografies imperfectes (1986), que va ser Premi Josep Pla 1985, Long play per a una ànima trista (1986), Lliri entre cards (1988), en col•laboració amb altres autors va escriure: Barques i fogons de Vinaròs a Calafell (1990). Eros i art (1991), que va ser premi Josep Vallverdú 1990, Tots els sonets de Shakespeare (1994).
Gerard Vergés es declara devot d’Ausiàs March i de Shakespeare, i, a imitació del seu mentor el poeta Pere Quart, diu professar, per damunt de totes les coses, «l’amor apassionat i desolat de la bellesa».
A Tretze biografies imperfectes, aquest sentit de la bellesa –i de la ironia– també hi és present. És un llibre d’una amena lectura i d'una divertida erudició. Perquè la literatura no ha de ser necessàriament avorrida i pesant. I potser, aquesta, és una nova manera de biografiar, tan lluny de qualsevol convencionalisme com de qualsevol recepta. L’autor ens ha confessat que se sentiria molt feliç si Tretze biografies imperfectes fos capaç de salvar algú del tedi o de la soledat.

QUI SÓC I PER QUÈ ESCRIC?



Primera pregunta: qui sóc realment? I qui aparento ser? I què pensen de mi els altres? Nosce te ipsum –coneix-te– aconsellaven els clàssics. Aventura terrible aquesta de mirar-se al fons de l’espill. Perquè, havent-ho fet, ¿qui serà tan insensat de veure’s bell com l’arcàngel Gabriel i lliures de plom les ales? No ens enganyem. Les biografies –i no diguem les autobiografies– sempre solen ser apologètiques, però fala-ces. Escrivia Stefan Zweig que dels set vels que cobreixen lo personalitat de cada home, el setè ni un mateix gosa descelar-lo. Això no obstant, hi ha personatges –Amiel, per exemple– que ho han intentat. Enri-Frederic Amiel (1821-1881), profes-sor d’Estètica i de Filosofia a la universitat de Ginebra, va escriure durant trenta anys 17.000 planes d’un diari íntim. Inútil intent, pur masoquisme, estèril fugida de la realitat. Pascal era hostil al jo.

* * *

Qui sóc? Què vol dir Gerard Vergés? He sentit a dir que en alemany Gerard significa home bo i virtuós. I Vergés? Evident-ment Vergés no prové de vergers, de jardins, sinó també del germànic Berg, muntanya. (No he consultat, us sóc sincer, Joan Coromines.) Sóc, per tal de resumir, un home de la Catalunya més meridional, que viu feliçment al camp entre tarongers i pins i oliveres. Virgili, aquell delicat poeta de Les Bucòliques, no em fa cap enveja. En tot cas, recordo entre les ruïnes de Pompeia, aquell hortet tancat on l’amo conreava pruneres i presseguers i solcs de faves i de pèsols i vi per a casa. El meu paisatge és un riu fèrtil –l’Ebre– i, al fons, un teló de muntanyes esfumades i blaves –el mont Caro– com una postal plàcida.

* * *

He tingut set fills, col•lecciono denaris romans (no diré el número) i acumulo llibres (aquests innombrables, però no tants com voldria). Estimo molt lo vida i estimo molt la meva llengua. Precisaré sobre aquest tema que no sóc filòleg ni gramàtic i que em sento incapaç de distingir entre metàfora, metonímia i sinècdoque, entre acusatiu i ablatiu, entre pronoms forts i febles. Però els mots em fascinen i penso que la poesia és la plenitud de la paraula. «Les paraules per a mi –escrivia el portuguès Fernando Pessoa– són cossos tocables, sirenes visibles, sensualitats corpòries».

* * *

Ni massa bons ni massa dolents, he escrit alguns llibres. De la gent de ploma em plauen i em conforten, sobre tots, Shakes-peare, Ovidi i Ausiàs March. Dels moderns, l’Estellés i Eliot i Kavafis. Personalment, em costa escriure i peco de perfec-cionista (la qual cosa no significa ineludiblement arribar a la perfecció). Tot i així (desconfio d’aquells que en un tres i no res confegeixen un recull de poemes o un llibret de contes. I no diguem una novel•la. Sóc de l’opinió, com asseverava Flaubert, que «els llibres no es fan com les criatures, sinó com les piràmides, com un projecte premeditat i apilant blocs de pedra, els uns sobre els altres, a força de ronyons, de temps i de suor.

(Extret de: Gerard Vergés. Escriptor del mes. Març 1997. Institució de les Lletres Catalanes.)

L’OMBRA ROGENCA DE LA LLOBA (1982)


Jo sóc aquell que em dic Ròmul, romà *
de gest cansat i irònic, pensatiu,
de perfil encunyat a les monedes. *
M’agraden Mahler, Mozart sobretot.
i el silenci dels astres. Tinc mil anys.
No us contaré la coneguda història *
ni us descriuré el paisatge on he viscut:
aquell riu ample, amb tarongers florits,
i, més amunt, la terra roja i dura
d’oliveres i vinya, el cel d’estiu
com la fulla esmolada d’una espasa.
I a prop la mar, la mar que tant estimo.

Aquí he viscut i això conec. Mireu:
funesta és l’aigua per al blat madur,
funest el vendaval per a l’arbreda,
funestos per a mi els déus enfurits.
Dolç, en canvi, és l’arboç per a l’ovella,
dolça per als sembrats la lenta pluja
i dolça per a mi ta companyia.*
Et vaig conèixer encara adolescent
d’ulls com obscures roses, com jardins
negres en la penombra. (i vaig pensar
que el negre era el color de la bellesa.) *
L’onada antiga no la sap ningú, *
però el mestral cabells descabellava.

Cabells com serps. Serpents sobre les sines. *
Ferit estic de vidres estellats
(vidres endins, però, l’amor em crida).
Ferit estic de mots i de silencis,
30 de trossejada argila, asclades fustes,
poderoses forestes desolades.
L’or primitiu era una flor ferida
i aquells boscos que foren verdor pura
són abatuts avui a tall i cas. *

35 (De noves penes em convé fer versos. *
Tant com t’hauria amat, tant com t’hauria
besat els ulls i len-ta-ment els llavis.
Els meus ulls negres: no com un llampec.
I els dolços llavis: no com una espasa.) *

40 Espases, si de cas, vindran més tard.
Tasses de neu s’enduien la florida,
pedres trencaven els espills de l’aigua,
boira cobria el rostre de la lluna.

Per tot arreu pistoles parabellum,
45 per tot arreu exasperats tricornis.
Tricornis i cavalls, a punta d’alba,
per prats humits, per sendes de foscúria.
Verd, Roig i Blanc. No pas penons anglesos. *

LONG PLAY PER A UNA ÀNIMA TRISTA (1986)


PARLO D’UN RIU MÍTIC I REMORÓS

Tot sovint penso que la meva infància
té una dolça i secreta remor d’aigua.
Parlo de la verdor d’un delta immens;
parlo dels vols dels ibis (milers d’ibis
com volves vives de la neu més blanca)
i del flamenc rosat (de l’íntim rosa
d’un pit de noia gairebé entrevist).
I parlo del coll-verd brunzint per l’aire
com la pedra llançada per la fona,
de l’anguila subtil com la serpent,
la tenca platejada de les basses.
Parlo del llarg silenci on es fonien
l’aigua dolça del riu, la mar amarga.

Parlo d’un riu entre canyars, domèstic;
parlo Virgili amic de l’horta ufana,
dels tarongers florits i l’api tendre,
de l’aixada i la falç, del gos a l’era.
(Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses.)

Parlo d’un riu antic, solcat encara
pels vells llaguts: els últims, llegendaris
llaguts, tan afuats com una espasa,
i carregats de vi, de llana, d’ordi,
i amb mariners cantant sobre la popa.

Parlo d’un lent crepuscle que posava
or tremolós a l’aigua amorosida,
punts de llum a les ales dels insectes,
solars reflectiments als ponts llunyans.

Dolça remor de l’aigua en el record.



FETS QUE SUCCEIREN EL 1931

Va ser molt important l’any 31?
Recordeu: ascendí a l’estratosfera
el professor Picard. (Piquem de mans!)
Moria, com un cigne, la Pavlova.
(Ploreu, amics, si encara us queda plor.)
I Faulkner publicava Santuari,
i Llorenç Villalonga Mort de dama.
(Això no obstant, donaren el Nobel
a un escriptor suec, tan ignorat
com un enterramorts o un trinxeraire.)

Picasso, sempre eròtic, il•lustrava
hexàmetres d’Ovidi. Marc Chagall
il•luminava amb ors i argents puríssims
passatges enigmàtics de la Bíblia.

L’imperi del Japó envaí Manxúria.
(Vull dir que hi hagué guerres. No n’hi haurà
quan les serpents es tornin cues de seda.)

Mentrestant, a Alemanya, la misèria
de festa es disfressava i creus gammades:
era un fris prepotent de noies rosses
i capitans com cavallers antics.
(Wagner és déu i Hitler el profeta!)
Però del Rin fugien ja les nimfes
i el Danubi del vals ja no era blau.

Dades i fets: es construí aquell any
el gratacels més alt de Nova York.
També aquell any, en el desert de Gobi,
trobaren esquelets de dinosaure.
També aquell any es va gelar la flor
rosa dels ametllers al meu país.

Per cert, l’any 31 vaig nàixer jo.



FRÀGIL COM UN VIDRE ÉS LA MEMÒRIA

Quin desconsol, oh Déu, i quina angúnia
despertar-me demà sense memòria.
I mirar-me a l’espill i no coneixe’m.
I veure davant meu un home estrany,
el cap ple de preguntes i de boira.

De quin color tenia els ulls ma mare?
Com era aquella dona que em va amar?
Quins els noms dels amics, quina la pàtria?

I no recordar res, no recordar-me
d’aquell noi que vaig ser fa deu mil dies:
Al tard les orenetes revolaven
xisclant entre el daurat polsim dels núvols
i el so de les campanes i del riu.
I anava a l’Institut les matemàtiques,
la lectura, el dibuix i m’agradava
una noia de llargues trenes rosses
i ulls de color de pluja. Molt després
me’n recordo vingueren la Botànica
(pàl•lids, tristos herbaris de flors seques),
la simetria transparent del quars
i l’obsessiu hexàgon del benzè.
I, amb els amics, parlàvem de poemes,
de sexe i de mil coses discutibles.
I a nit ja entrada (nits de vi i de roses),
pensàvem ser immortals: pintar graffiti
ben insolents a les parets més blanques,
aparellar artefactes voladors,
trencar a cops de martell safirs puríssims,
besar els llavis gelats de les estàtues.

(La primera besada me’n recordo
va ser una nit de músiques llunyanes
vora la mar i uns pits de nata tèbia.)

Recordo tantes coses. I m’adono
que dins el cos tinc més records que vísceres.

De cop comprenc que l’home és la memòria.






GUERRA CIVIL

Encabritat i tens i blanc de pànic,
venia el cavall mític de Gernika.

I el terror era immens, immens, immens. (Lluc Itarte)






NIT D’ESTIU

Com al teatre acotaré l’escena:
dolça és la nit de juny; nit de celístia
amb estrelles llunyanes i flors pròximes.
Tan sols dos personatges: el meu gos
i no cal dir-ho jo. Els dos personatges
muts, en silenci, pensen. ¿O és que es pensen
que pensen, pobres fills? El gos em mira.
Només la fam i el sexe semblen moure’l.
(De la fidelitat ja en parlaríem.)

El gos jeu vora meu. Es un llop mascle.
Sap que es diu «Nit» i és negre com la nit.
Però jo sé més coses, munts de coses.
(Pobre cervell humà, ple de paraules.)

Ja que parlem del goig de la celístia
contarem els estels, la nebulosa
anomenada Andròmeda, els planetes...
Tot al llarg de la vida aprenent dades
que més avant, per sort, s’obliden soles.

Recordo encara els déus maies del foc;
recordo els marbres grecs, d’un blanc insigne;
recordo la Desdèmona de Shakespeare;
recordo el nom llatí del taronger;
recordo les novel•les de Ray Bradbury...
Recordo que no vull recordar;
I el gos i jo, en la nit d’estiu, callem.

Callem com morts, com tombes faraòniques.


RETRAT DE NOIA EN NEGRE I BLANC

Avui he trobat Àngels. (I escric Àngels
i ignoro la color dels seus ulls clars,
la color dels cabells que semblen rossos.)

Però escric Àngels perquè, amb lletra anglesa,
al vell retrat diu«Àngels, 18 anys».
I qui fou Àngels? Quins els somnis seus?
Com era el tendre cor d’aquesta noia?
Quins els obscurs desigs? Oh Déu, com era?

Molts de cops una noia és com un riu
o una càlida lluna, potser un arbre,
o la justa meitat d’una besada.

M’esgarrifa pensar que Àngels (i és que Àngels
només és un exemple) estimaria
profundament algú, profundament.
(Penso en cossos esplèndids vora el mar,
penso en estels llunyans, llunyans crepuscles...)

Del seu amor, no en queda ni memòria. (Llàtzer Homs Astasio)




MAIG D’AMOR

Són certes les paraules que vam dir-nos,
certa la primavera del teu cos
i cert l’espill d’amor dels teus ulls negres.

Suau plovia sobre el bosc tendríssim
de pins i diminutes margarides.
Sols el silenci, sols nosaltres sols.

D’aquí a molts anys potser recordaràs
que algú, algun dia, et va estimar moltíssim.
I et pujarà a la gola una dolçor
com una immensa mel, com una música.
La mateixa dolçor que ara jo sento
recordant-te en la meva soledat.

Res no val tant com un instant d’amor.

MEMORY AND DESIRE

Voler fixar l’amor en un poema
com es fixa un insecte amb una agulla
és cosa detestable. Prefereixo
prendre’t per la cintura, i caminar,
caminar junts per platges solitàries
i estimar-te (tu exacta, tu bellíssima).

Evoco, amor, les hores, els minuts,
les besades de menta, les mans juntes,
la venturosa lluna dels amants,
l’harmonia adorable del teu cos,
la tendra boca, els ulls on s’encenien
petits ocells de llum, petites flames.

Dies recordo. Però espero dies. (Meritxell Villalonga Adell)

TERRA DE MALENCONIA

No pas d’argila o fang. Algú ens ha fet
d’una agra, obscura, insòlita matèria
dita malenconia. Els ulls més dolços
no són, per descomptat, els que ara ens miren.

Dolços són aquells ulls que ahir ens miraven.


Només aquells que gaudeixen, des
de generacions, d’una pàtria indepen-
dent, poden prescindir-ne i proclamar-
se ciutadans del món. La resta dels
mortals per força hem d’estimar la
nostra terra i creure en els nostres
mites.

INDIRA SINDHI
The yolk (1919)

DAVANT EL CATALAN POWER DE
L’ESCULTOR ANDREU ALFARO

Al meu petit país, que tant estimo,
els escolars aprenen la lliçó:
«Xiquet s’escriu amb ics»; mentre els lilàs
s’omplen de tirsos blaus, d’abelles clares.

Encara, enterramorts, no ha arribat l’hora.

FAULA DELS DOS EMIGRANTS

Els emigrants venien de molt lluny,
d’un país molt al nord, tot ple de boira,
decebuts i esllomats i amb el cor trist.

I un d’ells, en arribar, besà la terra
i va plorar de goig: se li entelaren
els ulls cansats veient les oliveres
i els ordenats bancals de terra roja.
L’altre emigrant, més jove, més escèptic,
va escopir simplement un gargall d’ira.

Decebuts i esllomats. I diferents.

CANT TERRENAL

Hem de morir, ho sabem. Però aquell dia,
si el rostre de Déu Pare no ens somriu,
començarà la fosca interminable.

El que és cert que, a l’entranya de la terra,
l’àgata i l’ònix en gelat silenci
ones de llum iran?? acumulant.
I serà el mar d’un blau incandescent.
I d’herba nova es vestiran les prades.
I les Venus de marbre, d’ulls d’ametlla,
impassibles veuran minvar la lluna.

Per museus en penombra (estimat Vermeer!)
transitaran turistes i escolars.
I seguiran sonant Schumann, Vivaldi...
Les quatre estacions: aquells estius
quan els pits de les noies, vora el mar,
eren llimones àcides; octubres
de clarors tardorals als vitralls gòtics;
i els hiverns que enceníem foc de llenya;
i aquelles primaveres de sol càndid.

S’esgrogueiran, en calaixeres fondes,
velles fotografies de família
(els pares morts, la germaneta morta);
velles cartes d’amor intransferibles;
vells i oblidats poemes, com presagis;
també velles revistes de cinema
(llavis de Marilyn com les maduixes,
L’immòbil fum dels cigarrets de Bogart)...

Serà, aquell dia, el cel més clar que mai.
I seguiran fulgint els ors litúrgics
i, al sol, les sedes pàl•lides dels palis.

Darà voltes el món. Cantaran aus.

ON ES TRANSCRIU RIGOROSAMENT
UN DIÀLEG HISTÒRIC (20-7-1969)

Altura 1600... 1200 peus.
35 graus, 33 graus, baixant.
Perdem velocitat. Ja veiem l’ombra.
Llums de contacte. Menys de 20 segons.
Llums encesos.
Avant.
40 peus.
Aixequem pols. Ombra lleugera. Llums.
Apagueu els motors.
Som a la Lluna.

INVASIÓ DELS E.T.

Potser que un dia arribin a la terra
els pobladors d’aquell planeta roig.
Serà un dia d’hivern, quan el sol brilla
com un gran disc de bronze entre la boira,
i uns altres sols fets d’ignorats metalls
ompliran de terror el firmament.

Com conten les llegendes dels vells còdexs
s’esdevindran premonitoris signes.
I els sols cauran del cel com llamps insòlits,
com l’esparver veloç sobre el pardal,
com el llop famolenc sobre l’ovella.

I els rius vindran eixuts, la terra tota
serà presa del foc. (Però els E.T.
mai no sabran l’aroma de la rosa.)

Els homes no els E.T. van sentir Mozart,
llegir en veu baixa els versos del Petrarca,
veure Venus fragants de Botticelli.
Els homes no els E.T. van besar llavis
i colls d’ivori, en nits de lluna plena.
Els homes no els E.T. esculpiren marbres
i van tastar el vi nou de les collites.

Però, arribat el dia (si és que arriba),
només rates i cucs habitaran
l’oblidada bellesa del planeta.

Arrenqueu-vos els ulls si tal ocorre. (Lluc Itarte)

ESCRIT A LA TAULA DEL MEU LABORATORI

Mitja vida he passat entre la sang.
(No pas entre batalles, que detesto;
que allò dels clarins èpics és l’excusa
per exculpar les grans carnisseries.)

Parlo d’una altra sang, civilitzada:
tubs d’assaig ordenats i retolats;
l’eosinat de blau de metilè
tenyint els eritròcits i els leucòcits
sobre polides làmines de vidre;
flascons de plasma estèril... (Nosferatu
sentint davall del nacre de la pell
aquell batec tan dolç de la caròtida.)

Heu cregut mai en faules de vampirs?

EN UNA GALÀXIA PERDUDA,
EN UN PETIT PLANETA

Any 30 000 de l’era de Saturn.
Aquesta tarda el mestre ens explicava
coses que fan pensar. Diu que, fa segles,
arreu del món parlaven en anglès
(una d’aquelles llengües primitives
que recentment han desxifrat els savis);
i diu que l’home coneixia l’àtom;
i, si bé no hi ha proves, se suposa
que enviaven satèl•lits a l’espai.

Diu també el mestre (em penso que es fa vell)
que el cel era tot blau, que les femelles
tenien la pell blanca, que menjaven
peix de la mar i fruita de la terra.

Inversemblant planeta. Però els fòssils
parlen de gossos, de cavalls, d’ocells
(i sembla que els ocells, a més, cantaven).

I un dia, a les vacances, diu el mestre
que ens durà a veure uns arbres que fan flor,
que en queden pocs, que es diuen llimoneres
i que la flor és petita i perfumada.

I això, la veritat, ja no m’ho crec.

D’UNA ENTREVISTA QUE VAN FER-ME
I vós què salvaríeu d’un incendi?
Potser el darrer sospir d'Anna Bolena. (Lluc Itarte)

PÀNDOLS
A la terra solcada de trinxeres,
on la flor blava i dolça de l’espígol
les abelles anava convocant:

Allí quedaven els soldats vençuts.

POEMA QUE VAIG COMENÇAR A ESCRIURE
LLAVORS DEL VIETNAM I QUE ACABO EL 1984
Moren salvatgement, sal-vat-ge-ment,
cents d’homes, milers d’homes, cada dia.
Catul va escriure en verb llatí: «Ploreu,
fills de Cupido, i Venus.» (Catul parla
de la mort d’un ocell, cal aclarir-ho.)
Però, fa poc, morien a Indoxina
(set milions de tones de metralla)
homes no ocells com torxes de napalm.
(Diu el Merck Index, sempre saberut,
que «el napalm no és pas tòxic». Però crema.)
Arreu la iniquitat. I els elegits
dels déus (això fa riure) escrivint versos
si pot ser decasíl•labs ben sonors
mentre pels parcs amb roures i glicines
molt tendrament es besen els amants.

I a la tardor els concerts: Bach i Beethoven.
Xilografies críptiques de Tàpies.
Sextines Joan Brossa cibernètiques.
Barcelone la nuit. I Ganduxer.
Moët et Chandon (no pas xampany de fira).
Boniques noies nòrdiques. Polítics.
La catedral (per cert, d’un gòtic fals)
amb les agulles d’or enllumenades.

La Maria del Mar cantant Mallorca.
Filosofia zen. Films de Fellini...

Amargament diré que tot va bé.


Taula
Próleg
I
Explicació inicial
Parlo d’un riu mític i remorós
Fets que succeïren el 1931
Fràgil com un vidre és la memòria
Poema que tracta de distintes varietats d'olors
Guerra civil
Catedral
El vell rellotge de casa dels avis
Inspirat molt vagament en Hölderlin
Nit d’estiu
II
Havent llegit els Cants d’amor del cavaller Ausiàs March
Retrat de noia en negre i blanc
El bust (adaptació d'un poema de W. H. Davies, (1871-1940)
Molt retòricament, un poeta plora el desamor de la seva aimia
Desig i passió de Palmira
Suggerit per títols diversos que em vénen a la ment
Maig d'amor
Memory and desire
Simfonia número 10. Adàgio
Terra de malenconia
III
A la memòria del trobador Cerverí de Girona
La ciutat adormida, del pintor surrealista Paul Delvaux
Davant el Catalan power de l'escultor Andreu Alfaro
1639
A Un cardenal pintat per Antoni Casanova (1847-1896)
Gira-sols de la Tate Gallery
Faula dels dos emigrants
A Venècia, ciutat com un espill
Antologia dels poetes més estimats
Cant terrenal
IV
Després de llegir El directori de l'inquisidor Nicolau Eymeric
On es transcriu rigorosament un diàleg històric (20-7- 1969)
Invasió dels E.T.
Escrit a la taula del meu laboratori
En una galàxia perduda, en un petit planeta
Mitològica
D’una entrevista que van fer-me
Pàndols
Un proper Nadal, un any qualsevol, en el futur
Poema que vaig començar a escriure llavors del Vietnam i que acabo el 1984

LA INSOSTENIBLE LLEUGERESA DEL VERS (2002)


ENTORN DEL PRESBITERI COLLIES ROSES


Quan eres molt menut et duia l’avi
al convent de les monges:
unes mongetes blanques que feien neules i vi ranci
i puntes primoroses per a missa.
Els diumenges tocaven les campanes
en la pau menestral i assolellada,
i a les places volaven els coloms
entre acàcies verdes i glicines.
Era una ciutat, plàcida i levítica, on besaves les mans als capellans.
També hi havia un bisbe, tot de roig
per privilegi pontifici,
i llargues files de seminaristes, prims i rapats i dòcils.
Encara que a la terra passaven moltes coses,
Déu era un ser benèfic
damunt els núvols blancs.


FÒSSIL


Aquest caragol fòssil del Juràssic
(científicament, un gasteròpode de fa cent milions d’anys)
era gran com el puny i un perfecte helicoide,
sexualment hermafrodita.
Va viure en densos boscos de coníferes, valls d’humites falgueres
i vora una mar càlida.
Un cop petrificat,
va patir terratrèmols, gelades, rius de lava,
corrents marins, diluvis, huracans,
calamarses, tornados, l’impacte dels aeròlits.
Miraculosament, va arribar indemne a avui, el caragol.
Un fill meu (de nou anys i angelical, per cert),
com qui no vol la cosa, va esberlar-lo en mil trossos.

BOSC DE TARDOR


FA uns instants ha plogut i ara m’endinso,
silenciosament,
pel bosc humit de pins i de ginebres i de marcits verds autumnals.
Sento un soroll darrera meu. Ets tu?
M’he equivocat, amor.
Eren gotes caient des de les fulles.


JOEL M’EXPLICA UN SEU VIATGE


Sóc a l’Orient, a un aeroport.
I uns policies em detenen.
"Jo, droga?"
Tan sols bec whisky (poden creure’m)
i fumo una discreta quantitat de tabac ros".
Escèptics de natura, els policies
em regiren, m’empenten.
Ja sóc a la presó, ja fa vint dies.
Escarabitxes, puces i una humida fredor
que em cala el moll dels ossos.
Aquí és tot verd: una maragda líquida
la selva, els arrossars...
Un verd omnipresent la pell amera.
Són verds els camperols, és verd el cel,
verds els llots, els paisatges,
verds els records i els somnis.
Aigua verda em degota sobre el rostre i els ulls,
sobre el crani pelat, obscenament pelat pels meus botxins.
I penso que, si un dia retorno al meu país
amb tot caldran papers i jutges i molts tràmits,
intentaré oblidar allò que no oblido.
Rates tan grosses com conills
em roseguen les botes.